Anar al contingut

La nova novel.la de l'autor de 'La pell freda'

«El 1714 no és història passada»

ERNEST ALÓS
BARCELONA

Albert Sánchez Piñol, a la seu de l’editorial La Campana. A la dreta, una vista del setge del 1714.

Albert Sánchez Piñol, a la seu de l’editorial La Campana. A la dreta, una vista del setge del 1714. / DANNY CAMINAL

Vegeu una fotogaleria sobre el setge del 1714 a http://www.e-periodico.cat

Set anys de compte enrere des de la data de la publicació de l'última novel·la d'Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) s'acaben avui. Victus (La Campana), la història de l'èpica defensa de Barcelona durant un any fins al desastre de l'11 de setembre de 1714 explicada des del punt de vista de Martí Zuviría, un sarcàstic enginyer militar català, amb el molt espanyol general Villarroel com a heroi, arriba avui a les llibreries. El seu autor s'ha tret un pes de sobre. O més aviat quan hagi de deixar de donar explicacions de per què ha utilitzat el castellà.

-A Victus, el poble és qui empeny unes tèbies classes dirigents. ¿Pa-ral·lelismes amb l'actualitat?

-El pobre paper de les elits catalanes, la pugna en el bàndol català entre governants i governats, li donava profunditat al llibre, evitava que fos una història de bons contra dolents, catalans contra espanyols i francesos. Està documentat: com deixen 5.000 voluntaris abandonats a la costa però hi tornen a recollir la porra, el ceptre del diputat militar, com sabotegen l'obra militar de Villarroel, com donen ordres de no atacar Mataró.

-Els seus personatges qualifiquen els dirigents de felpudos rojos. ¿Era una expressió popular? ¿Fins a quin punt el llenguatge que usa, ple d'imprecacions, és d'època o actual?

-No ho era. He fet una novel·la històrica, tan ben documentada com he pogut, però hi ha parts ficcionals. Entenc que forço el llenguatge, però és que no sabem com parlaven les classes populars. La història la feien els nobles, i en castellà. Era una de les limitacions, perquè volia que Victus fos la història del setge explicat pels de baix. Volia crear un registre que fugís de la solemnitat, que el narrador li digui Karlangas a l'emperador.

-Ficció fins a cert punt. Perquè en les memòries de Castellví i les gasetes hi ha molta informació.

-Francesc de Castellví, des de l'exili, escriu 5.000 pàgines. T'explica fins i tot que menjaven pa fet amb pell de fava. El que m'he inventat és poc. Els debats sobre si han de resistir són igual que en les cròniques. Arrossegar i pegar. Quan Villarroel plora perquè no vol deixar els seus soldats... arrossegar i pegar.

-¿Que el principal referent documental sigui un text escrit per un català en castellà, l'ha influït? ¿O el castellà li anava millor per buscar aquest to grotesc de Zuviría?

-Potser sí. Fas una mica el ridícul quan dius que hi ha elements irracionals en les decisions creatives... Tenia ben estudiades les fonts. Llavors la defensa del català no estava entre les preocupacions polítiques, hi ha austriacistes que escriuen en castellà i botiflers en català. I el català de l'època era molt dolent, molt lleig. M'anava bé el castellà ple de catalanades de Castellví. No ho sé. Vaig tirar les primeres 100 pàgines en català a les escombraries. No funcionaven. I a l'escriure una història en català, de catalans i per a catalans dónes moltes coses per sabudes. Però més enllà del mite la gent no sap res. Preguntes per Villarroel i et diran que és un carrer que baixa.

-Li sap greu que la gent no sàpiga qui és Villarroel i sí Casanova.

-Va tenir un paper tant o més elevat al capdavant de la defensa de la ciutat. Encara que crec que Casanova va fer un paper bastant digne. Però era un polític, el seu fort era negociar, no sortir amb la bandera. Es va veure arrossegat per les circumstàncies.

-¿El seu Casanova, que preferiria negociar, no és una mica com Mas?

-En certa mesura tenia raó, perquè militarment parlant va ser un desastre sense pal·liatius. Però el capital simbòlic que hem heretat és extraordinari. Molts pobles el voldrien. ¿Que si hi ha paral·lelismes amb l'actualitat? No ho sé. Els dos moviments comencen des de baix, amb els ciutadans forçant les elits polítiques.

-En els episodis en què explica la relació Catalunya-Espanya al segle XVIII, ¿creu que aquell debat entre una Espanya plural i una d'unitària reflecteix la situació de llavors, o més aviat projecta l'actual?

-No, és el passat el que es projecta en l'actualitat. Aquest era el debat que tenien, que no l'hàgim superat encara és un altre assumpte. A l'interior d'Espanya, aquella guerra era un conflicte entre Castella i Catalunya sobre com regir el país. I va vèncer la concepció castellana d'Espanya, que encara perdura. Va vèncer però no va convèncer. Però el 1714 no és història passada. Mira com estem ara.

-La novel·la, i el perfil de Martí Zuvi-

ría, em fan pensar en la sèrie de no-

vel·les de George McDonald Fraser sobre el pocavergonya Harry Flashman, situat en tots els moments estel·lars de l'època victoriana.

-Totalment. Les he llegit totes. I la meva idea era que el meu personatge tingués similituds amb aquest individu, una rata mesquina que fa que destaqui encara més l'heroisme dels ciutadans de Barcelona.

-És com si deixés preparada una sèrie de novel·les a l'estil Flashman.

-Fer que els EUA siguin independents perquè Martí Zuviría assessora Washington a Yorktown, la seva hostilitat amb Voltaire... Tot això sortirà. I dóna per a una sèrie, però falta veure si tindré el temps i les ganes. Algun episodi que he tallat, com Zuviría a Versalles o l'amistat amb el capità Cook, poden acabar a la pàgina web. Però Martí Zuviría en la guerra de la independència americana és tota una novel·la. És un projecte. Però en tinc tants...

-¿Després d'El bosc, que es presenta a Sitges, treballa en més guions?

-En el de Victus, que ja veurem com s'acaba. Brutal Media ha comprat els drets. Ara ve el difícil, aixecar la pel·lícula. Perquè necessitaria, mínim, 10 milions d'euros. Estic adoptant una altra perspectiva: qui explicarà la història serà el duc de Berwick.

-Complicat, perquè no trepitja Barcelona fins a l'11 de setembre.

-No es posi límits... La gràcia del món creatiu és que pots fer el que et doni la gana.

-Tenia altres projectes. Completar la trilogia de La pell freda i Pandora..., una novel·la situada a Terranova, Fungus...

-Ja tinc a mitges la tercera novel·la. En la tercera guerra carlista, en una masia del Matarranya, cau del cel un àngel, que surt d'un cràter tal com ens els imaginem. Vull que sigui una novel·la curta en to de rondalla. I Fungus, l'he traslladat als Pirineus, perquè està basada en la llegenda dels manairons. Surt un western d'alta muntanya. Però tinc dubtes de si serà una novel·la o directament un guió.