Houellebecq es posa poètic

No és que el seu estil sigui deixat, és que és inexistent, però almenys aquesta vegada en la seva visita a Barcelona Michel Houellebecq porta cinturó i no una corda lligada a la cintura. Porta sota el braçPoesía(Anagrama), l'edició completa i bilingüe dels seus poemes escrits durant l'última dècada del segle XX. Llavors Houellebecq encara era un completdestroyerque estava disposar a fer el que fos a l'hora de sorprendre els bons burgesos -dura tasca, perquè els burgesos ja no són el que eren-, creant aquell personatge anomenat Houellebecq, un individu amb qui ningú amb una mica de seny se n'aniria a prendre una copa. Ho explica en un dels seus poemes: «Me ­echo un vistazo con la pose «artista». / Y encuentro el espectáculo poco menos que repugnante. / Aunque soy un artista, sigo estando triste, / Rodeado de cabrones que me muestran los dientes».

Per això no és estrany que quan se li pregunta ¿per què escriu? asseguri murmurador i dubitatiu en el seu vell registre honest i maleït: «Perquè sóc vanitós, perquè busco els aplaudiments, perquè és divertit armar l'arquitectura d'una novel·la. ¿Quin és el sentit de tot això? No n'estic segur». L'artista pensa detingudament les seves respostes abans de formular-les sense que li importin els incòmodes i interminables silencis. Contravenint la norma de no fumar en un lloc públic tancat es fuma dos cigarrets. Potser és un homenatge al retrat que figura a la portada del llibre, en què també fuma amb escènica rebel·lia. El cas és que no demana permís, ni s'excusa. Ni un miserabledesolé.

Malgrat aquestes menudeses, ­Houellebecq convé que Houellebecq el terrible ja està superat. Mort potser al mateix temps que el seu personatge, l'escriptor personatge Michel Houellebecq d'El mapa i el territori que un mal dia va aparèixer fet trossos en una escena d'inquietant masoquisme literari. La resta és coneguda. Aquella novel·la li va valer el Goncourt, el reconeixement fins i tot dels més escèptics, i amb ell la reconciliació nacional. I la culpa de tot aquest procés segons ell la té l'edat, els seus 54 anys no gaire ben portats: «Potser m'estic fent gran. És veritat queAmpliación del campo de batalla[la seva primera novel·la] era molt insolent. El que intentava llavors era tirar-li una galleda d'aigua freda al lector. Ara prefereixo dominar-lo sense que se n'adoni per portar-lo al terreny que m'interessa». I per posar un exemple del seu mètode recorre a la banda Pink Floyd, un dels seus amors musicals, experta a introduir imperceptiblement la melodia enmig dels sons estrepitosos.

Notícies relacionades

Jeff Daniels com a figura trumpiana

"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Així el nou Houellebecq domesticat no entra en el joc quan se li pregunta pels recents atacs dels islamistes radicals. Dir que l'islam era «la religió més idiota» el va portar al banc dels acusats, encara que posteriorment fos absolt. Una dècada després diu amb cautela que no té res a afegir sobre això, perquè «no hi ha res de nou sobre l'islam a França». Delicat fins i tot, es molesta a corregir una opinió sobre una col·lega, Amélie Nothomb. «No m'interessa. Més ben dit, no l'he llegit», i això ho diu amb un to de no voler corregir l'omissió.

Pot semblar que la llegendària misantropia de l'autor ara només és perceptible en el seu afany per amagar-se en llocs allunyats dels focus. Quan no és a París, viu a Vera, Almeria, un paradís naturista on, envoltat d'holandesos, només veu «televisió francesa».