Mentides, culpa i perdó

La culpa, i els crims, les mentides, els secrets i les impostures que l'han fet créixer, són com una substància enganxosa que va passant de mà en mà sense que ningú pugui escapar-ne. Almenys això és el que els succeeix als personatges deQue ningú no et salvi la vida(Proa, traduïda al castellà a Lumen), l'última novel·la de l'escriptora Flavia Company (Buenos Aires, 1963), que aquesta setmana arriba a les llibreries.

Els personatges principals són quatre, i en cadascun recau un capítol i un conflicte «d'una novel·la que és de caràcter moral», explica l'autora. A més de ser un«thrillerpsicològic» del qual prefereix no concretar excessivament els elements argumentals .

El primer, Enzo, un malalt terminal, es troba amb un dilema. «Decidir fins on estàs disposat a arribar, quan algú t'ha salvat la vida, per pagar el preu d'això». I emportar-se el secret a la tomba, o bé passar el testimoni a uns altres. El segon, Víctor, demana molt a Enzo, després de plantejar-se, explica Company, «fins a quin punt està disposat a arribar per mentir al món i amagar qui és». La tercera, Berta, filla d'Enzo, ha de decidir molts anys després «fins a quin punt ha d'arribar el pes del passat». I l'últim component d'aquesta cursa de relleus, Matías, destrossat per una crisi de parella, ha de decidir «fins on es pot mantenir una mentida si calcules que t'interessa». Dos d'ells són sincers, dos mentiders. Un és pervers, un altre es taca les mans.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

«El perdó i la culpa són elements que s'hereten, mira el poble alemany... la tesi d'aquesta novel·la és que l'empatia, la misericòrdia, l'engranatge del perdó, és el que ens permet funcionar a la humanitat», opina Company. Si en la seva anterior novel·la,L'illa de l'última veritat, tota l'acció anava dirigida cap a una sorpresa final en la qual per bé o per mal es jugava tot el llibre a una carta, aQue ningú no et salvi la vida, explica l'autora, «hi ha un element d'intriga, de suspens psicològic, en cadascun dels quatre capítols, que se soluciona en el següent o en l'altre». Quatre narracions autònomes però no independents. «És una novel·la amb moltes el·lipsis, m'he estalviat molts capítols que no eren necessaris per al lector. Però no es poden llegir d'una manera desordenada».

TRADUCCIÓ A L'ANGLÈS /L'illa de l'última veritatha funcionat bé en alemany i italià i ha aconseguit una fita a l'abast de molt pocs autors hispànics: el mes d'octubre apareixerà traduïda a l'anglès, als Estats Units i el Regne Unit, ja amb algunes bones crítiques d'entrada.