Aroma de Murakami

Una nota prèvia per enquadrar el llibre i advertir el lector. L'obra que tenim entre les mans (traduïda directament del japonès de manera irreprotxable) va ser publicada pel seu autor el 1988, immediatament abans de la que potser és la seva novel·la més coneguda (Norwegian Wood, oTòquio blues), i forma part del ja escàs nombre de textos que encara ens quedaven inèdits en català i en castellà per garantir noves sorpreses i augurar noves satisfaccions als freqüentadors i degustadors de la narrativa del gran escriptor japonès.

La novel·la enllaça amb la primera que vam conèixer al nostre país (La caza del carnero salvaje, Barcelona, Anagrama, 1992, poc llegida malgrat la seva extraordinària qualitat) i aquesta referència marca el to de l'obra.

Enfront de les novel·les que presenten situacions inserides en una realitat quotidiana, estable i verificable, bona part de les narracions de Haruki Murakami ens col·loquen en mons evanescents on la vida quotidiana (preparar una amanida, dutxar-se amb aigua calenta, emprovar-se una samarreta, prendre's un gintònic o escoltar els Beach Boys, tot plegat morosament descrit i suportat pel lector gràcies al talent natural de l'escriptor que dota d'interès fins i tot les accions més trivials) deixa pas insensiblement a altres dimensions, que són insinuades per un inesperat mèdium, que naveguen en les ones d'un continu espaciotemporal, que irrompen a través d'uns somnis que s'assemblen massa a la vigília, que es deixen traspassar per poc que t'equivoquis en la cruïlla de l'autopista o en el canvi d'agulles d'un tren que viatja de Tòquio a Kyoto.

D'aquesta manera, la vida real i la novel·la descarrilen en un moment determinat (aquí des del principi amb el recurrent Hotel Dolphin de Sapporo, que amb la seva atrotinada estructura s'imposa nit rere nit en el somni del protagonista) i, per un costat, l'home moltó es fa visible i, per l'altre, el relat es converteix en unthriller, amb peces que el protagonista i l'autor miren de posar en ordre amb el petit esquema de la pàgina 344 en què es registren les relacions entre lesdramatis personaeper arribar a una conclusió que ens permeti a tots sortir del malson.

No cal dir que la progressió de la intriga amb prou feines deixa un moment de descans al lector (excepte potser l'una mica llarga treva de les vacances a Hawaii), que els indicis ben dosificats arriben sempre en el moment oportú, que l'originalitat de la trama és un permanent al·licient per no aturar-se en la lectura, que la comunicació entre la vida objectivable i l'altre costat sorprèn i sorprèn al mateix temps que sap presentar-se dins d'una lògica que s'accepta com si els fantasmes existissin naturalment.

FINAL FELIÇ / De la mateixa manera, els personatges tenen l'aroma inconfusible de la particular creativitat de l'autor. No només ens sentim identificats amb el protagonista (i la seva convivència amb el misteri), sinó que volem intimar també amb la descarnada Kiki (visible tan sols en el somni o en el cine), amb l'elusiva i a la vegada previsible Yumiyoshi, amb el migpartit o desdoblat Gotanda i amb la singular Yuki, la nena de 13 anys que potser posseeix la clau de l'enigma.

En qualsevol cas, la novel·la interessa, apassiona, enerva i condueix a una espècie de pau que el protagonista encara mira amb recel però que el lector (ja cregui tenir totes les claus, ja pensi que són massa els caps per lligar) acull com un final feliç, com el recés de pau perfecte per assossegar-se després de tanta tensió.

3 BALLA, BALLA, BALLA

BAILA, BAILA, BAILA

Haruki Murakami

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Traduccions.: Núria Parés i Alexandre Gombau / Gabriel Álvarez Martínez.

Empúries / Tusquets. 384 / 454 p. 22 €