Montesol, ahir i avui

 De les emblemàtiquesvinyetes publicades a principis dels 80, poblades depersonatges de lamoguda barcelonina durant latransició, amb les festes banyades de sexe i alcohol, l'esnobisme, la bohèmia, les bogeries o l'aburgesament --'Fin de semana' i 'La noche de siempre'--, a una madura i lluminosa, i alhora crua, descarnada i expressionista, reflexió sobre el dolor  --'Speak low'--. Entre totes dues han transcorregut 30 anys i reflecteixen l'evolució d'un clàssic delcòmic, Javier Montesol (Barcelona, 1952). 

 Totes dues coincideixen ara a les llibreries: les primeres, amb guió deRamón de España,reeditades en un sol volum per EDT, amb pròlegd'Isabel Coixet,segueixen destil·lant frescor i enginy ja convertides en clàssics; i "Speak low" , publicada per Sins Entido, significa el retorn de l'artista a la novel·la gràfica després de dues dècades dedicat a la pintura. 

Fets tràgics

Aquests anys m'he dedicat a trobar un sentit a l'existència, a armar el meu pensament", explica aquest històric d''El Víbora', 'Cairo' i 'Makoki' que va abandonar la Barcelona preolímpica "fugint d'una festa on hi havia molt diners en joc" i de frustrades aventures empresarials lligades al còmic. Se'n va anar al camp, a França, a viure, i a pintar. Va tornar, a Madrid, amb el canvi de mil·lenni i una sèrie de fets tràgics que van marcar la seva vida familiar li han inspirat 'Speak low'. "Un amic del meu fill sortia d'una discoteca i uns paios volien linxar-lo. Ell, desorientat, va morir atropellat a l'autopista. Vaig viure la violència tremenda que envolta la generació dels meus fills adolescents, quan cada cap de setmana tens un ensurt. A més, un altre fill va tenir un càncer que després va superar. Tot va coincidir amb problemes amb els meus galeristes, que després d'una ensarronada em van deixar sense obra. Va ser el 2007, quan va començar l'enfonsament del sector de l'art, l'inici de la crisi. Una hecatombe", reviu Montesol. 

"Necessitava donar sortida a aquestes emocions i vivències i explicar-ho narrativament, cosa que la pintura no em permetia 'confessa'. I amb el còmic actual podia entrar en noves fórmules narratives sense ser esclau de les típiques vinyetes".  

'Speak low' ésficció però es basa enfets isentiments reals. "És el vincle entre un fill i un pare que es queda sol, que plora, xiscla, pateix i es desespera, és una reflexió profunda sobre el dolor que vaig sentir" i, a la vegada, "una obra de llum, no de foscor. D'esperança, perquè sempre hi ha una sortida i coses per les quals val la pena viure i estimar".  

Armada a base de negres pinzellades sobre Din-A3 com si fossin llenços, en aquesta novel·la gràfica que té alguna cosa d'híbrid entre la pintura i el còmic també es cola "el dolor heretat del pare per la guerra civil", amb imatges de la Barcelona bombardejada i de la repressió franquista. 

La guerra

"El meu pare va ser un treballador que no va saber ni va voler aprofitar-se d'estar al bàndol vencedor. Era un ésser taciturn i no parlava d'aquells anys. Com a oficial crec que li va tocar la feina bruta". El llibre, per exemple, relata una anècdota sobre una nit que havia de donar el tret de gràcia a un pres i l'afusellament es va suspendre. "Ens plouen bombes per dins", escriu. "I avui, encara que no hi ha guerra ni morts a les cunetes, vivim una guerra més confusa on no se sap qui és l'enemic. És un moment terrible, de canvi d'era", aventura. 

 Una era de crisi en què l'artista busca "nous camins": ha après a pintar amb iPad, ven els seus treballs des de la seva pròpia web i usa les xarxes socials. Davant la reedició dels seus dos còmics de la moguda barcelonina, sobre joves que viuen l'últim estiu o l'últim cap de setmana de la seva joventut, com "un homenatge a American Graffiti", el dibuixant veu aquestes històries molt vigents. "Avui sentim la mateixa absurditat de quan érem joves, d'aquells personatges perduts a la galàxia. La diferència és que llavors teníem marge per a l'error i ara tenim un peu a la tercera edat i no ens val el nihilisme ni la insolència de la joventut. Hem d'aprendre a encaixar els cops que ens esperen d'una altra manera. Però hi ha esperança". No és l'únic missatge de Montesol. El títol de 'Speak low' respon a la cançó homònima de Kurt Weill, cantada per Lotte Lenya:"Ella li diu a ell: `No perdis el temps i parla'm d'amor'. Alerta sobre la fugacitat de la vida". 

Notícies relacionades

Sanderson porta els seus lectors a l’èxtasi en el Celsius 232

The Human League, en un bucle pop