Els reis del karaoke

Suposo que no trenco cap encís si en aquest punt de la història revelo que la meva dona i jo ja tornem a estar junts. Fa poc vam celebrar el nostre vuitè aniversari de casats -a París-, dues setmanes més tard del que tocava perquè vam decidir descomptar del calendari els 15 dies que vam estar separats. Suposo que no trenco cap encís, dic, perquè en el fons el protagonista d'aquesta història és en Sam Cortina.

Després d'aquella primera conversa amb en Sam, vaig passar els tres dies següents instal·lat en la rutina de la decepció. Cada migdia elWonderful Sirenas'aturava en algun port, la gent baixava a esbargir-se i a entrada de fosc tornaven per salpar de nou. Quan el vaixell quedava mig buit, jo seguia els consells d'en Sam i alternava amb la tripulació femenina. Sense èxit. Aviat vaig descartar les filipines, que es cuidaven de rentar la roba i planxar-la, perquè t'evitaven fent veure que no entenien res i només reien. Les cambreres i cuineres italianes em donaven peixet una estona, però llavors no picaven mai.

Com que no em volia guanyar mala fama al vaixell, a partir del quart dia vaig seleccionar més els meus intents d'atracció i propiciava trobades casuals als passadissos estrets. Només en vaig treure la sensació de ser un desarrelat. De tant en tant, quan descobria un racó del vaixell on hi hagués cobertura, connectava el mòbil i escoltava els missatges a la bústia de veu. La Bet em trucava cada dia i cada dia la seva veu sonava més comprensiva i preocupada.

Quan es feia fosc, la rutina em guiava fins al Rimini. Només d'entrar, el cambrer em preparava un whisky sour i en Sam em saludava des del piano alçant les celles. La parella britànica avorrida continuava amb l'objectiu de tastar tots els còctels de la carta. Si als sofàs en penombra hi entreveia alguna de les meves apostes de la jornada, retuda ara en uns altres braços, el meu orgull se'n ressentia. Sempre hi havia algun moment en què en Sam jugava amb les notes de l'entrada deYesterday,com si la comencés a tocar en una llarga obertura, i tot seguit, quan a mi ja se'm despertaven els lacrimals, canviava i interpretava alguna cançó del tot diferent.

El dimarts, cinquè dia de creuer, la cosa va canviar. La nit anterior havíem deixat enrere Capri i, com aquell qui diu, el creuer ja feia baixada. Se m'acabaven els cartutxos. Durant un dels meus passejos, atret per un enrenou de veus, vaig ficar-me en un saló de ball on no havia entrat mai i vaig trobar-hi una de les dues noies que havia perseguit la nit del castell de focs -la morena-. La vaig contemplar una bona estona i després m'hi vaig acostar amb timidesa. Seia en una taula i apuntava tot de noms en una llibreta. Li vaig preguntar a què es dedicava. Em va respondre que era animadora i que preparava el campionat de karaoke de duets, una activitat ideada per conèixer gent nova. Parlava en una barreja d'italià i castellà que li sortia molt amorosa i un minut després ja em buscava parella per participar en la competició.

Em va tocar una sueca que es deia Alva, i sí, ella va ser la meva dona del viatge. Mai no li vaig demanar l'edat, però calculo que devia tenir uns quaranta-cinc anys. Era rossa, casada i mare de família -feia el creuer amb la seva germana Marianne-, molt nòrdica, i resumiré el seu atractiu i la seva disposició afectiva en la imatge d'un tanga negre sota unes bermudes blanques i mig transparents. Són ganes.

Al campionat de duets de karaoke, l'Alva i jo vam cantar una cançó de Barbra Streisand i Barry Gibb (el guapo dels Bee Gees) que es diu Guilty. És a dir, culpable. Els que la coneguin saben que és una cançó molt difícil, sobretot per les veuetes que hi fa ell. L'animadora ens va passar la lletra i vam assajar unes quantes vegades. Vam riure molt. Si hagués sentit com cantàvem, en Sam Cortina m'hauria retirat la paraula. Al final, per una qüestió d'aguts i greus, vam decidir que jo faria de Barbra i ella de Barry i aquesta pirueta formal ens va sortir molt convincent i divertida, fins al punt que vam quedar segons del campionat. Va guanyar una parella de belgues que van cantarAin't no Mountain high enough,de Marvin Gaye i Tammi Terrell. La clavaven.

L'Alva pronunciava el meu nom a la francesa, Moguí en lloc de Mauri. Dalt de l'escenari, vam aprendre a agafar-nos de les mans i a mirar-nos als ulls, mentre cantàvem amb veu de falset:«We got nothing to be sorry for... our love... is one in a million...». I era veritat, no havíem de demanar perdó per res, el nostre amor -o el que fos que ens havia unit- era un entre un milió. Un fotògraf de bord, d'aquells que sempre volen captar l'instant de felicitat i vendre-te'l caríssim, ens va fer una foto durant l'actuació final. Si me la miro ara -perquè encara la guardo-, jo penso que estàvem actuant i prou. Però també revisc, amb una mica de nostàlgia, aquella tranquil·litat que em va sobrevenir quan per fi vaig saber quin era el meu lloc dins el creuer, quin paper m'havia correspost en el repartiment d'aquella òpera flotant.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

I DEMÀ:

2. El pianista sense casa