Declaració d'amor a BCN

Joan Ollé deia que havia preparat una gamberrada poètica (sí senyor) entre l'amor i l'odi a la seva ciutat. Doncs bé, a À la ville de... Barcelona domina més el primer que el segon. Ollé fa gala del seu barcelonisme sorneguer en l'únic muntatge teatral que Ramon Simó ha programat al Teatre Grec en el seu primer festival. Teatral, sí, però amb domini de la paraula més que del diàleg i una bona dosi de música i cançons en directe per a un recorregut generós i sense lògica cronòlogica. Tant hi té un lloc un romà que recordi la fundació de Bàrcino com un llauner de la Rambla d'avui.

El director surt airós d'una ambiciosa proposta, en cartell fins diumenge, que es va endur un bon aplaudiment en la seva estrena, dijous. À la ville de... Barcelona s'acaba guanyant el públic per l'interès de tots els implicats, des dels vuit intèrprets fins als músics de Lisboa Zentral Café, i per l'humor i la mala llet que dominen bona part de les seves escenes, estampes o quadros d'una peça en què es juga amb un material i referents tan diversos que aconsegueixen aclaparar.

FALANGISTA SAMARANCH / El muntatge es mou de sortida entre l'humor i la reflexió seriosa d'episodis històrics, cosa que pot difuminar el to de la proposta. Potser aquesta ha estat la intenció d'Ollé; anar per exemple de la gravetat de la setmana tràgica a les pulles per a molts barcelonins. Es fica a fons amb Samaranch i la seva famosa frase del títol de l'obra emmarcada en un entorn falangista de final de la guerra civil.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Al final s'acaba imposant, de forma progressiva, l'aire de revetlla, festiu, en un recorregut amb personatges i situacions sense fre. L'encertada tasca del coreògraf Andrés Corchero atorga a aquesta successió d'entrades i sortides una coherència que impregna tot el muntatge. Té aquesta mateixa virtut el repartiment, en què es fa difícil destacar ningú pel sòlid treball i la complicitat que manifesten tots. Ollé té la virtut de convocar veterans com Joan Anguera (gran com Colom i com Floquet), Enric Majó i Oriol Genís juntament amb joves com Ivan Benet, Laura Guiteras, Paula Blanco i Jordi Vidal (un descobriment com a actor i cantant polièdric). Entre les dues generacions, una brillant Victòria Pàges. Excel·lent general.

De moments per al record, uns quants: Benet imitant Maragall, Clos, Hereu i Trias; una rèplica del quadro L'Àngelus (Jean François Millet) per a les malifetes del saquejador del Palau; el número de la Loteria (amb la Grossa per a Millet, un altre cop); el gol radiofònic d'un Barça amb alineació de totes les èpoques; Ollé disfressat de torero; Genís emplomallat com Johnson del Molino; els cines i teatres desapareguts; els jocs de llenguatge i onomatopeies amb llocs i carrers de la ciutat; la burgesa del Liceu... I per sobre de tot un I love BCN de Joan Ollé.