Bradbury narra el cel

Els caldeus van veure constel·lacions que decidien el destí i els maies van ordenar la seva història segons la roda del cosmos. Jules Verne es va imaginar un viatge a la Lluna en una càpsula decorada amb mobles francesos i Neil Armstrong va arribar a aquell escenari per provar que allà no bufen els vents. La volta celeste s'ha associat amb déus desmesurats i expedicions que transformen pilots pragmàtics en profetes místics.

Ray Bradbury es va imaginar planetes on la joventut i la mort són doloroses, els diumenges s'omplen de tedi i el record hi pesa més que no pas el present. El seu intangible univers era a la Terra.

A propòsit deCròniques marcianes, Borges va escriure: «¿Què ha fet aquest home d'Illinois, em pregunto, al tancar les pàgines del seu llibre, perquè episodis de la conquista d'un altre planeta em poblin de terror i de soledat?»

Per Bradbury, l'espai exterior no és una meta futura sinó un lloc que produeix nostàlgia. Les seves epopeies estan carregades de melancolia. Malgrat que va començar publicant en revistes de ciència-ficció, rara vegada es va servir de ginys tecnològics. Va narrar la conquista de Mart com la trista empresa que subjugava una civilització que havia traçat ciutats a la sorra i es desplaçava amb il·lusió sota els rogencs crepuscles. El triomf de l'espècie humana es veu disminuït per l'entranyable condició de les víctimes.

AFarenheit 451(la temperatura a la qual crema el paper) va ordir una utopia negativa on els llibres estan prohibits i els bombers es dediquen a cremar-los. En aquella societat totalitària la imaginació resulta temible. Els dissidents memoritzen llibres sencers per preservar-los: un home ésHamlet, un altre l'Odissea. D'acord amb l'autor, aquesta és la seva única obra de ciència-ficció (les altres pertanyen al gènere fantàstic). Curiosament, es tracta d'un sever qüestionament de la tècnica, una paràbola sobre la funció rebel de la cultura en un món obsessionat per l'ordre.

Convençut que els grans viatges són mentals, Bradbury no va tenir mai carnet de conduir i va limitar el seu contacte amb els aparells. Tots els seus escenaris són íntims. Quan un dels seus viatgers entra en una habitació, provoca l'emoció d'un pare que torna a saludar el fill que no pot dormir.

Els seus relats terrestres aclareixen algunes claus sobre la seva forma d'entendre altres mons. AEl pueblo donde no baja nadie comenta: «Travessant el territori dels Estats Units, de nit, de dia, en tren, es passa com un llampec per pobles deserts on no baixa ningú que no sigui d'allà. Ningú que no tingui arrels en aquells cementiris rurals es pren mai la molèstia de visitar les estacions solitàries». L'autor deRemedio para melancólicos es va aturar en planetes llunyans com si hi tingués arrels, motius per visitar «cementiris rurals».

En el seu conteEls ratolins narra una història d'alteritat. Els veïns semblen extraterrestres. No fan soroll ni donen senyals de vida. Són mexicans. L'altre pot estar en qualsevol suburbi.

Fanàtic dels còmics, els parcs temàtics i el cine, Bradbury va escriure el magnífic guió de la pel·lículaMoby Dick, dirigida per John Huston, i va contribuir com pocs a tancar la bretxa entre el que és culte i el que és popular.

En la dècada dels anys 50, l'optimista generació de postguerra disfrutava d'una pau amb electrodomèstics; les embarassades fumaven sense parar, els cotxes s'allargaven com si fossin naus espacials i un músic anunciava: «los marcianos llegaron ya y llegaron bailando ricachá». L'estratosfera s'havia tornat amigable. Va ser aleshores quan el visionari d'Illinois va publicar els seus principals llibres:Les cròniques marcianes, El vino del verano, El hombre ilustrado, El país de octubre, Farenheit 451. A finals de la dècada dels 60 el seu lirisme va perdre força, en gran mesura perquè la conquista de l'espai es va tornar obsessivament real.

Bradbury és un colon del sistema solar. A la Lluna, un cràter porta el seu nom i les seves cendres seran escampades a Mart. Però la seva gesta commou per pròxima. ALes daurades pomes del soluna nau viatja per recollir foc astral. El gest és comparat amb el del primer home que va trobar una branca encesa per un llamp i va saber que podia escalfar la seva vida. Després de patir les horribles temperatures solars, la tripulació es pregunta on ha d'anar. «Al Nord», decideix el capità. Aquesta direcció al·ludeix al punt de partida. L'exagerada aventura es va produir per portar foc a casa.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

El final del començament defineix l'observatori de Bradbury: «Va aturar la podadora de gespa enmig del jardí i va saber que en aquell moment es ponia el sol i apareixien les estrelles. La gespa acabada de tallar li havia plogut sobre la cara i l'astre moria dolçament. Sí, allà tenia les estrelles, pàl·lides al principi, però encenent-se al cel clar i desert. Va sentir que la porta de filferro es tancava de cop i volta. Va sentir que la seva dona l'observava com ell observava la nit». El misteri del cosmos: un home contempla el cel al seu jardí i una dona contempla un home com si fos el cel.

Ray Douglas Bradbury va donar 91 voltes al sol per narrar un estrany prodigi: hi ha vida a la Terra.