Que la disco t'acompanyi

No Elvis, Beatles or The Rolling Stones in 1977», cantava un irat Joe Strummer a la cara B del primer senzill dels Clash, publicat el març de l'any que ens ocupa. La profecia es va complir a mitges. Els Beatles havien deixat d'existir com a entitat creativa set anys enrere, els Rolling Stones van viure un curs particularment accidentat a causa dels problemes de Keith Richards amb la justícia canadenca i Elvis Presley va tenir la mala idea de morir-se. Fins aquí, Strummer ho va clavar. Però si del que es tractava era d'anunciar l'ocàs definitiu de l'era dels dinosaures del rock corporatiu i l'ascens al poder d'una nova generació de bandes joves i furioses entestades a recuperar els valors primigenis del rock'n'roll com a mitjà d'expressió, bé, llavors caldrà dir que potser no n'hi havia per tant. Aquell any no.

És indubtable que l'artefacte explosiu que els Clash, els Sex Pistols i la resta de la trepa punk van col·locar en els fonaments de la indústria cultural va tenir un impacte enorme i, a mitjà termini, va alterar substancialment la manera de concebre la música popular. Però que la historiografia rock hagi convertit el 1977 en l'any del punk no deixa de ser, en part, una mistificació, i per comprovar-ho, tan sols fa falta repassar els noms que van regnar durant aquells 12 mesos a les llistes d'èxits de tot el planeta; classificacions copades no per les hordes de l'imperdible sinó per titans del rock de freqüència modulada com Eagles, Wings i Fleetwood Mac i pels vistosos heralds d'un nou moviment que, aquest sí, es va estendre per tot el globus amb la velocitat i el fulgor d'una supernova: la música disco.

Fins i tot Espanya, que no va rebre l'ona expansiva de l'esclat punk fins ben entrat l'any 1978, es va apuntar amb puntualitat a la moguda de la música disco. És clar que aquí no van triomfar (almenys, no de manera immediata) les manifestacions més genuïnes del gènere

-el canònicDisco Infernode The Tram­mps o el revolucionari I ­feel love de Donna Summer-, sinó que, per alguna raó inexplicable, el que va fer forat va ser un discret succedani manufacturat a Alema­nya. L'entusiasme amb què els espa­nyols d'aquells dies es van llançar a les pistes i a les carpes a ballar coses com elSoul Draculade Hot Blood o elMa Bakerde Boney M (i, si ho voleu, elYes, sir, I can boogie de les hispanoteutones Baccara) mereixia per si mateix un rescat financer. I alguna cosa més.

Aquelles explosions d'he-

donisme germanodiscotequer convivien en els cassets d'Éxitos 77 amb manifestacions més arrelades en la tradició musical pàtria: galants melòdics preferiblement amb bigoti (Pablo Abraira i el seu immarcescibleGavilán o paloma), emergents ídols de jovenetes (Miguel Bosé iLinda), esforçats treballadors de la cançó estiuenca (Georgie Dann iMi cafetal) i circumspectes intèrprets d'himnes d'una època amb consciència de ser-ho (els andalusos Jarcha i l'omnipresentLibertad sin ira, censurada un any abans per la Direcció General de Radiodifusió).

El cine franquícia

Notícies relacionades

l'any en què el poble va parlar

L'ABC del 77

I parlant de censura, les urpes de la prohibició també es van relaxar en l'àmbit del setè art i els so-

ferts cineclubistes de l'època van poder per fi ponderar com Déu mana les virtuts de coses fins llavors vetades comEl cuirassat PotemkiniViridiana. Mentrestant, les multituds s'amuntegaven a les sales per esbargir-se amb les plantofades deRockyi, sobretot, amb els combats espacials deLa guerra de les galàxies, la pel·lícula que va canviar per sempre les regles de la indústria de l'espectacle i va inaugurar l'era del cine convertit en franquícia comercial.