Un castell al cel

Si el disc Teen dream (2010) va mostrar uns Beach House d'inesperats aplom i fulgor melòdic, el tot just estrenat Bloom (2012) exhibeix la mateixa força però encara més refinament. És la nova gambada cap amunt, cap a l'infinit, d'un duo nord-americà que ha portat el dreampop (gènere de guitarres evanescents, melodies d'una emoció inagafable) a un nou estadi expressiu.

Encara fresc el record de la seva actuació, l'agost passat, en el minifestival Fly Me To The Moon, on ja van tocar una de les peces de Bloom (Wild), Beach House van enfortir ahir el seu idil·li amb el públic a base de melodia, intensitat i, molt especialment, màgia. També la cabellera de Victoria Legrand juga a favor seu, encara que s'ha de dir que dissabte

-quina llàstima- no la va agitar gaire.

Notícies relacionades

Moreno Bonilla apunta en la bona direcció

Natasha Lyonne: Ressorgiment d’una actriu que va tenir un peu a la tomba

Les cançons, totes elles, van compensar de sobres aquesta falta de dinamisme capil·lar de Legrand. Van arrencar amb una reveladora Wild, van saltar a una exultant Norway, van brodar els girs melòdics de Lazuli, van recordar el seu deute amb Cocteau Twins en una sublim Wishes, van treure brillantors noves a Myth, van elevar encara més la intensitat mitjana per a 10 mile stereo i van reservar per al final, simplement apoteòsic, aquesta catedral sònica de materials eteris que és Irene: després del seu crescendo final es van sentir entre el públic expressions tirant a orgàsmiques.

Més que una casa a la platja, aquest grup és, definitivament, un castell al cel.