The xx, matrícula d'honor

Ser part de The xx no ha degut ser fàcil en els últims temps. El seu primer disc, xx (2009), va acaparar la passió crítica, el favor del públic i el premi Mercury. La seva desposseïda i sensual forma d'entendre el pop va crear escola i ha influït en molts gèneres. Molts temíem si sabrien sobreviure, seguir creixent, però després del que es va veure dijous es van resoldre tots els dubtes: segueixen a dalt de tot. I no només això; són millors que mai.

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

Com era d'esperar, una part del públic va entendre les parts de silenci, o d'espai negatiu, que hi ha en la seva música com una oportunitat per parlar. Però van ser minoria: el més fàcil era quedar bocabadat davant les guitarres lànguides però poderoses de Romy Madley Croft, l'entrellaçat de la seva veu amb la d'Oliver Sim (també baixista) i el dinamisme de Jamie Smith davant el seu arsenal de percussions electròniques (i no), teclats i altres maquinetes.

Sobre les noves cançons -d'un disc previst per a la tardor- només es poden dir meravelles: The xx han sabut evolucionar sense caure en la temptació de l'efectisme; el seu so és més ric i complex però encara es caracteritza per un minimalisme ferri. Reunion, amb una emotiva melodia de marimba, serà un clàssic.