Emotiva oda a Mequinensa

L'univers mític de Jesús Moncada ja havia tingut una primera aproximació teatral ambL'aigua, la producció del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa que va dirigir Xicu Masó sobre Mequinensa, el poble aragonès de la Franja on va néixer Moncada (1941-2005) i que va desaparèixer sota un pantà franquista on conflueixen les aigües de l'Ebre i el Segre. El mateix Masó lidera el gran pas al davant que suposaMequinensa,una imponent adaptació teatral que beu deCamí de sirga, la gran novel·la de l'autor, i d'alguns dels seus contes.

L'obra de Moncada mereix tot l'esforç, passió i encert que hi ha posat l'equip del muntatge que s'ha instal·lat a la Sala Petita del TNC després d'una minigira catalana. Si Masó mima al detall la direcció i també actua amb nota, s'endú un excel·lent la titànica tasca del dramaturg Marc Rosich per condensar un món tan ric i vast com el descrit per Moncada en la seva narrativa. Els seus lectors, i els que no ho siguin també, viatjaran a través d'una selecció de personatges en una gran escenografia de Paco Azorín a un poble que navega entre l'agonia de la seva desaparició i un caràcter festiu i irreverent, propi de gent minera, anticlerical i roja.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

HUMOR SORNEGUER / Res d'això falta en la successió d'estampes que obre l'arribada a la localitat del nou secretari del jutjat (un Carles Martínez sensacional com tot el repartiment). És ja un inici encertat per la seva imaginativa posada en escena i un humor sorneguer que trufa tota l'obra. Un darrere l'altre, ben enllaçats, arriben diversos quadros de la vida quotidiana en aquesta llarga dècada d'agonia fins a l'èxode al nou poble.

Mequinensajuga, com ja es va fer aPedra de tartera, amb una excel·lent adequació a la variant del català que es parla a la Franja. La marxa del fantasma del vell patró Arquímedes Quintana (Xicú Masó) arrossegant el seu llaüt tanca una elogiable proposta que només decau en algun moment del segon acte quan l'oralitat guanya massa pes i resta vivesa a la proposta.