La memòria de l'exili

Recordar, donar exemple, explicar-se amb sentiment i amb geni, mantenir-se ferma en les seves creences. Això és el que va fer Teresa Pàmies fins que va morir als 92 anys, ahir a Granada, on vivia un dels seus fills. Tant la Pàmies joveníssima militant comunista que el març del 1937, amb 17 anys, proclamava a la Monumental, amb els punys tancats i davant milers de persones, que s'havia de recolzar Madrid contra el feixisme, com l'escriptora que en la seva vellesa es posava davant d'un altre micròfon, el de la ràdio, per comentar amb ironia l'actualitat a ritme de bolero per a centenars de milers d'oients de Catalunya Ràdio. Pel mig, la guerra, 32 anys d'exili a Mèxic, Txecoslovàquia i França, amb escales a Cuba, la República Dominicana i Iugoslàvia, una doble vida condicionada per l'activitat clandestina del seu marit, el líder del PSUC Gregorio López Raimundo, i els llibres perquè res d'això s'oblidés.

Pàmies (Balaguer, 1919), filla del militant del Bloc Obrer i Camperol Tomàs Pàmies, va ser dirigent de les organitzacions juvenils i femenines vinculades al PSUC i va marxar a l'exili el 1939, per no tornar fins al 1971. A Balaguer es va quedar la seva mare, a qui mai va tornar a veure i al costat de la tomba de la qual, a la capital de la Noguera, va dir que volia ser enterrada. Inicialment autodidacta, va estudiar periodisme a Mèxic, tot i que durant la guerra ja havia publicat articles («ingenuïtats», en la seva opinió), recopilats el 2005 al volumEstem en guerra. Va treballar durant 12 anys com a redactora de les emissions en castellà i català de Ràdio Praga. Allà es va retrobar amb Gregorio López Raimundo, que acabava de sortir de les presons de Franco però a punt per tornar a l'interior, amb qui es va casar i va tenir dos fills, Antonio i l'escriptor Sergi Pàmies.

EL PREMI PLA / La carrera literària de Pàmies comença quan guanya el premi Josep Pla del 1970 amb Testament a Praga, la reescriptura dels records del seu pare, que va morir poc abans de la primavera de Praga, amb la firma de tots dos. Un homenatge al pare i al mateix temps un exemple de memòria per als més joves. Després vindria el record de l'experiència dels joves militants d'esquerres durant la guerra aQuan érem capitans(1974), seguit deQuan érem refugiatsiGent del meu exili(1975). El 1971 l'escriptora s'havia traslladat a Barcelona, on havia d'ocultar qualsevol contacte amb el seu marit a la mateixa ciutat on vivien tots dos, una experiència que va reflectir transformada en novel·la aAmor clandestí(1976). Pàmies també va abordar la ficció en obres comNadal a Porto, La xivata iLa filla del gudari.

En alguns dels seus últims llibres ja va començar a girar full literàriament sobre la seva vida:L'aventura d'envellir(2002),Conviure amb la mort(2003) iInforme al difunt(2008), en què es dirigia al recentment desaparegut Gregorio López Raimundo. Els homenatges oficials en el seu cas ni es van escatimar ni van arribar massa tard: entre altres, Creu de Sant Jordi (1984), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2001) i Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona (2000).

REACCIONS / Al cor de reaccions des dels mons de la política i la literatura, ahir va destacar la de Santiago Carrillo, en condició de molt més que secretari general del PCE en el mateix període en què López Raimundo liderava el PSUC. Secretari general de les Joventuts Socialistes Unificades durant la guerra civil, Carrillo va evocar ahir en declaracions a Televisió de Catalunya com Pàmies era la dona més excel·lent de l'organització a Barcelona, com van treballar junts en la revistaNueva Banderaa París i com va ser fins i tot testimoni del retrobament entre López Raimundo i la que més tard seria la seva dona a Praga. Carrillo, que va recordar que les dues famílies solien compartir 15 dies de vacances al balneari de Caldes de Malavella, va definir Pàmies com «una dona de gran caràcter, molt lluitadora».

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Veus que no van saber de l'existència de Pàmies fins al seu retorn de l'exili com a escriptora reconeguda van recordar ahir Pàmies gairebé amb tant de sentiment, demostrant com va complir el seu paper de testimoni intergeneracional. El president de la Generalitat, Artur Mas, va definir ahir la desapareguda escriptora com «una escriptora i activista compromesa amb la causa de la nació catalana i la justícia social, una autora que no va deixar mai de cultivar la nostra llengua, ni tan sols en els anys més durs de l'exili, i que ha representat la continuïtat de la Catalunya d'abans de la guerra.

Per Òmnium Cultural, la figura de Pàmies és sinònim de «fermesa» i «compromís amb el país», mentre que la portaveu d'ICV, Dolors Camats, destacava la seva «valentia en la lluita contra el feixisme» i el coordinador general d'EUiA, Jordi Miralles, el seu compromís «contra la dictadura i les llibertats democràtiques i nacionals». El conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, va destacar ahir que molts catalans «van conèixer a través dels seus llibres i de la seva literatura les complicacions i vicissituds de les generacions que havien sortit a l'exili, que havien patit una guerra i que havien perdut» i a través d'ells «van entendre aquelles persones que des dels anys de la guerra i la postguerra havien defensat uns valors de progrés amb convicció i mantenint les seves idees i ideals».