Apassionada de la vida

QuanTeresa Pàmiestenia 61 anys va dir que la preocupava l'edat, és a dir, fer-se gran, no tant pel que deixaria d'escriure, sinó pel que deixaria de viure. Aquesta cita expressa en gran mesura el seu caràcter: era una vitalista, que mostrava el seu compromís amb el món que l'envoltava a través de la literatura, el periodisme i la militància política.

La guerra civil va precipitar la seva iniciació política, com va passar a tants nois i noies de la seva generació. El 1937 ja era una destacada dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i de l'Aliança Nacional de la Dona Jove, i va iniciar llavors la seva trajectòria com a escriptora i periodista. La derrota republicana la va forçar a l'exili i va viure en diferents països. El retorn a Barcelona el 1971 no va significar recuperar una vida plenamentnormal, ja que la seva militància i el seu matrimoni ambGregorio López Raimundo,llavors secretari general del PSUC i un dels grans dirigents de la lluita antifranquista, van condicionar una existència plena d'entrebancs fins després de la mort deFrancoi la legalització del partit el 1978.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Durant l'exili ja havia col·laborat aSerra d'OriOriflama, però va ser quan s'instal·là a Barcelona quan va poder consolidar-se i guanyar-se la vida com a escriptora i periodista. Des de 1969, quan va publicar amb el seu pareTestament a Praga, va escriure una trentena d'obres, però, més enllà de la seva qualitat literària, cap d'elles ha tingut l'impacte deQuan érem capitans, sobretot entre una certa joventut molt polititzada de finals del franquisme, que va veure en ella un exemple d'actitud inconformista i rebel, un exemple del paper de la voluntat en la lluita contra les injustícies i les desigualtats socials.

Pàmiess'ha mantingut sempre fidel a la causa socialista malgrat els fracassos i els desencicos, malgrat l'estalinisme i la caiguda del mur de Berlín. Mai ha renunciat a seguir lluitant per un món més just i a reivindicar la causa republicana. Tenia clar qui va desencadenar la guerra, qui van ser les víctimes. Per això crec que veuria amb consternació el viratge i la desnaturalització que està experimentant el Memorial Democràtic.