Tragicomèdia amb negre

«La col·laboradora del títol és una dona que fa de negra literària i es dedica a escriure biografies per encàrrec, a l'estil de la de Na-

cho Vidal o d'una monja que fa pastissets, però no se n'amaga. A la portada d'aquests llibres surt allò d'escrit amb la col·laboració de...¡A mi em van proposar escriure la de David Bisbal! Però abans que fer això me'n vaig a les mines de Sibèria!». Amb el seu humor marca de la casa Empar Moliner presenta la protagonista deLa col·laboradora(Columna/en castellà al juny, a Espasa), un llibre que significa el seu retorn a la novel·la després que fa 12 anys guanyés el premi Pla ambFeli, esthéticienne.

Abocada des d'aleshores als relats, Moliner, que ha canviat d'editorial amb la mirada posada en futures traduccions, no ha abandonat la seva fina ironia a l'escriure. Però adverteix: «Aquesta novel·la vol ser una cosa seriosa. No és una comèdia tràgica perquè no acaba bé. Té més de tragèdia que de comèdia». A l'obra, a més de reflectir lúcidament i sense autocensures el món editorial, mostra amb acidesa, sàtira i intel·ligència la societat d'avui, amb les seves «debilitats, mentides i grandeses», apunta la seva nova editora en català, Berta Bruna.

COCA I ALCOHOL / Segons Moliner, la seva protagonista era una addicta a la coca que ha de deixar l'alcohol. «Són qüestions que conec de prop, però no és una novel·la autobiogràfica -alerta-. He volgut explicar les misèries i alegries de la cocaïna». Lacol·laboradoraés una dona separada de 45 anys que té una filla, igual que l'autora, i que s'enfronta, entre altres coses, a les pors de deixar la seva nena de tres anys amb el seu pare. «En aquesta Barcelona d'avui hi ha més separats que mai», afirma l'escriptora catalana, que ha trobat en els fòrums d'internet una inesgotable font d'informació. «Amb tots aquests testimonis, són com els programes de ràdio d'abans. Hi ha històries brutals estil Paco Lobatón iQuién sabe dónde! que em trencaven el cor. Són fòrums que bé es podrien titular mujeresabandonadas.com».

També parla de l'«amor interracial» a través d'un altre personatge femení que «s'embolica amb un venedor de bosses del top manta. Als fòrums hi ha moltes dones que expliquen que si el tio està casat al Senegal o que si només la vol pels papers».

La seva protagonista és del tipus «narrador opinador», com els dels autors que sedueixen Moliner -Bukowski, Cheever, Dorothy Parker, Martin Amis-. «És un personatge poc de fiar. No és excessivament intel·ligent però tampoc és imbècil. Ella voldria ser escriptora i sap que no ho pot ser però no suporta els impostors que diuen que ho són».

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Tampoc s'escapen de la sàtira personatges que recorden tertulians com Pilar Rahola, un món que Moliner coneix bé a través de les seves aparicions a TV-3. «Treballar a la televisió fa que vegis que aquest món és espectacularment tòpic. El tertulià és un espècimen molt curiós. Els meus personatges tenen una mica de tots. Si expliques a la tele que el teu marit ha trencat uns quants llits com va fer ella, ¿on és el límit?».

I un altre objectiu acomplert: «Explicar com en política moltes decisions que afecten una gran majoria són producte de la casualitat o sorgeixen després de prendre unes copes. Les decisions més bèsties es prenen després d'unes copes. ¡Una pot haver estat el rescat de Grècia!».