Megafaun, pura felicitat comunal

El 20 de març del 2010, Megafaun va oferir un dels millors concerts a què aquest cronista ha tingut el plaer d'assistir. Va ser una espècie de teràpia de grup carregada de bones vibracions, excursions musicals agitades i una abraçada final entre grup i públic sota de l'escenari, al ritme d'unaWorried mind en clau acústica i a crits.

Hi havia ganes de tornar a veure'ls en escena, encara que el seu nou àlbum,Megafaun (2011), de cançons més concises i directes, prometia que la seva actuació de dimarts a La [2] d'Apolo -que formava part del sempre atractiu cicleCaprichos de Apolo- tindria un caràcter, potser, menys esbojarrat. Així va ser, encara que això no significa que el directe no fos un plaer.

Amb nou membre, el baixista Nick Sanborn, en escena, la banda folk de Durham (Carolina del Nord) va començar l'actuació en la tònica classicista i poc o gens psicodèlica del seu últim disc. Després de lablue-sy Scorn,van arribar al seu primer punt àlgid de la nit ambGet right,també del nou elapé, en una versió accelerada amb desembocadura en explosió realmentfree.

VELL I BO / Després, aHope you know, amb el seu piano una mica AOR, van suggerir sense dir-ho que com al seu antic amic Bon Iver -que va formar amb ells DeYarmond Edison-, també Megafaun té debilitat per Bruce Hornsby & The Range.

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Després d'una encantadoraIsadora,temps per a repertori «vell però bo», en paraules de Phil Cook. Va presentar The longest daycom «una de les primeres cançons que el meu germà [Brad] i jo vam escriure junts». De les primeres i les millors; preciósbluegrass. Durant el concert, potser es van trobar a faltar més escapades cap al noise rock, la psicodèlia o fins i tot el free jazz, com en el seu anterior directe, però davant d'aquestes cançons queixar-se massa ja és ser realment un esgarriacries.

A més, la part final va ser tan extàtica com era d'esperar. Primer pel xou de Joe Westerlund, el bateria, que va agafar la veu cantant i es va marcar uns balls impossibles en la molt CreedenceEagle. I després, és clar, pel rescat deWorried mind entre la gent, en versió desendollada, només electrificada per l'escalf humà. Felicitat comunal.