Horror gòtic el 1936

per Sebastià Alzamora,Crims de sang(Proa), la novel·la situada en la persecució anticlerical a la Barcelona del sagnant estiu del 1936 amb què ha guanyat el Premi Sant Jordi, és «bàsicament unthrillerpolicial» que es va ramificant en altres gèneres com «la novel·la fantàstica i els elements gòtics i històrics», amb vampir, cavall autòmat, bisbe dement,faierotolit i monges i novícies tancades en un convent inclosos. I l'episodi de què parteix l'escriptor mallorquí, l'afusellament dels germans maristes que, enganyats, havien pagat una fortuna a la FAI per salvar la seva vida, és l'excusa per retratar tant «la capacitat humana de fer el mal», un mal «que no pertany a cap bàndol», com la resposta dels que intenten «sobreposar-se al mal». En aquest cas, el descregut comissari de policia Gregori Muñoz que investiga el cas.

REALITAT I FANTASIA / Així que, avís als lectors:Crims de sangés el més semblant a una novel·la de Carlos Ruiz Zafón que ha produït la literatura catalana recent, cosa que l'autor es pren com un «elogi», tot i que afegeix Joan Perucho a les referències a tenir en compte. Qui disfruti amb un neofulletó gòtic té el seu llibre. «Ho aprofito per fer un homenatge a autors que m'han agradat molt com E. T. A. Hoffmann, Villiers de l'Isle-Adam, Edgar Allan Poe, Henry James...», apunta Alzamora. Això sí, qui es posi nerviós amb els des-

ajustos històrics pot passar una molt mala estona.

Barrejar una investigació policial amb un vampir que recorre els carrers de Barcelona seccionant jugulars no és el més estrany que podem trobar en aquest llibre. «Com el meu amic Enric Sòria, crec que el gènere negre i el vampíric no són res més que modulacions d'una mateixa cosa, representacions del costat més fosc de la condició humana, un des d'un registre més fantàstic i l'altre des d'un registre més realista», opina Alzamora. El mallorquí es confessa fascinat per la possibilitat de «fabular a partir de fets reals», recargolant les dades històriques. A saber: que els bombardejos comencin mig any abans del que toca per fer-los coincidir amb els moments de més salvatgisme de la FAI, matar abans de temps l'alcalde republicà de Mallorca, convertir la policia de seguretat de l'època en Mossos d'Esquadra, matar un capitost anarquista en comptes de deixar-lo morir a l'exili.... «Són anacronismes deliberats que em van bé per a la història, per exemple per homenatjar l'alcalde Emili Darder. Però, a més a més, és que aquestes manipulacions m'encanten, la llibertat de fabular detalls, de desplaçar cronologies, d'introduir referents que no condicionin la novel·la sinó que li donin un millor desenvolupament», explica aquest autor.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

UN BISBE MOLT BÈSTIA / Al seu bisbe de Barcelona li canvia el nom. Qui llegeixi el llibre de seguida veurà per què seria massa fort identificar-lo com l'autèntic bisbe Irurita. No obstant, altres personatges per als quals altera d'una manera substancial la seva biografia, com l'anarcosindicalista Manuel Escorza, mantenen la seva identitat real. «És que Escorza és un personatge que literàriament té una gran potència. Només de veure la seva fotografia, o la descripció que García Oliver en feia a les seves memòries,tolit de cos i ànima...».

Utilitzar els protagonistes d'un dels episodis més infames del període en què el Comitè de Milícies Antifeixistes va imposar el terror podria fer pensar que Alzamora s'ha apuntat militantment a una marxa enrere revisionista de la memòria històrica. «No hi ha cap intenció de fer ni cap denúncia, ni cap reivindicació, senzillament vaig trobar que tal com eren aquests personatges eren carn de literatura», al·lega. D'atrocitats i personatges foscos, això sí, en troba als dos bàndols: «Si hi ha alguna denúncia és la que qualsevol fanatisme es converteix en una font de mal». Per si de cas, adverteix: el personatge amb qui s'identifica més és el del comissari republicà, aparentment cínic però que intenta fer el bé entre tant mal.