Maria Antonieta lesbiana

Segons la infal·lible web IMDb, la figura de Maria Antonieta ha aparegut al llarg de la història en unes 60 pel·lícules, com a protagonista o com a estrella convidada. El 1938, W. S. Van Dyke la va retratar com una heroïna humanitària; fa només uns anys, Sofia Coppola la va convertir en una nenapijalànguida i moltcool, com una versió palatina de si mateixa. En tot cas, cap d'aquestes pel·lícules va posar l'accent en el rumor sobre la seva controvertida persona que, en canvi, sí que fonamenta l'enfocament d'Adiós, mi reina, la pel·lícula que ahir va inaugurar la Berlinale: el seu suposat lesbianisme.

Contemplar la reina traspuant desig clandestí per la voluptuosa duquessa de Polignac, ploriquejant per un amor impossible i fent rebequeries a les catifes reials per la gelosia proporciona alguns dels moments més morbosament disfrutables d'aquesta coproducció franco-espanyola, que va superar el repte d'obrir la cita d'una manera més que digna.

RETRAT AMABLE / «La meva Maria Antonieta no és terrible, tirànica i buida. És una dona perduda que no sap en quina direcció fugir», va assegurar ahir Diane Kruger, encarregada de donar-li vida al film i d'acaparar ahir, amb Lea Seydoux -el nousex symboldel cine francès-, l'atenció dels fotògrafs. I és cert que, malgrat no ocultar fins a quin punt podia ser histèrica i malcriada la reina, ofereix un retrat essencialment amable. Principalment perquè la veiem a través de la idealitzada mirada d'una de les seves assistents, callada observadora d'un món, Versalles, que agonitza mentre al fons, lluny de la càmera del director Benoit Jacquot, el poble pren la Bastilla i elabora llistes dels caps que han de rodar.

Notícies relacionades

Camp d’en Grassot, territori literari

Del Fort de Brégançon a Saint-Tropez

És cert que Jacquot no es mostra particularment hàbil dirigint el relat. Resulta difícil no perdre's en les diverses línies narratives o en una multitud de personatges entre els quals hi ha més d'una nosa. PeròAdiós, mi reina fa unes quantes coses molt bé. D'entrada, destaca el seu interessant retrat delbackstage de la cort de Lluís XVI, un bulliciós i caòtic escenari que es nodreix de rumors, xafarderies i passions prohibides, i que Jacquot captura amb sorprenent immediatesa, portant la càmera a l'espatlla per desposseir Versalles de solemnitat i pompa.

Millor encara,Adiós, mi reinafunciona com a il·lustrativa meditació sobre la fascinació que, fins i tot moribund, exerceix el poder. Veiem l'atracció irracional que senten els que envolten Maria Antonieta com borinots, sigui per assaborir part del pastís o simplement per rendir un homenatge que s'acosta a l'ofuscació amorosa. En última instància, sosté el film, obnubilar-se amb aquest fulgor tan sols condueix a la ceguesa.