Auster es fa vell

Paul Auster s'ha passat una gran part de la seva trajectòria com a novel·lista ­escrivint sobre si mateix. O més ben dit, transformant en ficcions les seves pròpies experiències, ordenant en narracions de rerefons capritxós de quina manera els cops d'atzar canvien la vida i generen les històries. Paral·lelament, com a ­revers revelador de les seves novel·les també ha cultivat el gènere autobiogràfic fins ara en dos treballs,La invenció de la solitud, llibre imprescindible que Edicions 62 acaba de recuperar, iA salto de mata.

El primer va convertir Auster en escriptor el 1982 i és una meditació sobre la paternitat provocada per la mort del seu pare, un home torturat per un secret familiar (atenció,espoiler: l'alienada àvia paterna d'Auster es va carregar l'avi). Mentre que A salto de mata, escrit el 1997 amb la consciència del prestigi ben consolidada, segueix els seus anys de formació.

A aquests dos títols s'hi uneix araDiari d'hivern (Edicions 62 / Anagrama). La seva aparició en format llibre a Espanya l'1 de febrer vinent coincidirà (dos dies més tard) amb el seu 65 aniversari, una cosa que per a un escriptor no acostuma a anar de la mà de la jubilació però és un bon moment per afrontar un ­balanç.

La primera sorpresa és que en aquest cas el saldo confessional té molta desinhibició. «Per no parlar de l'enorme furóncol que un cop et va sortir... [Auster es refereix a si mateix en segona persona] a la natja esquerra...», així de detallat i cru es mostra l'autor en la seva reflexió sobre la decrepitud física. I sí, si algú alguna vegada s'ha preguntat si Auster, com a jueu que és, ha estat circumcidat, la resposta és sí. El seu òrgan masculí s'assembla, amb perdó, a «un tipus antiquat de casc, com el que els bombers portaven a finals del XIX», encara que la imatge la creï l'escriptor als seus cinc anyets. Establert el to, no és estrany que es convoquin en el llibre no les seves primeres relacions, sinó també la seva no gaire satisfactòria iniciació sexual en un prostíbul i unes purgacions posteriors, descrites amb detall.

Tot plegat podria resultar anecdòtic, encara que ocupi diversos capítols, però obeeix a una llarga reflexió sobre el propi cos. La primera constatació és que si la possibilitat de la mort, a propòsit de la desapa­rició de la seva mare, ha estat una de les diverses jugades atzaroses del destí

-i aquí ressenya els diversos accidents i/o malalties que van estar a punt de costar-li la vida- a les portes de la vellesa i en el seu corol·lari, la mort, no hi haurà grans sorpreses. «Sí, beus massa i fumes massa, has perdut dents sense preocupar-te de posar-te'n de noves, la dieta que segueixes no s'ajusta als preceptes de la prudència nutricional contemporània, però si rebutges la majoria de verdures és senzillament perquè no t'agrada. Saps que la teva dona es preocupa per tu, sobretot pel tabac i la beguda, però per sort, fins ara la radiografia no ha revelat danys als pulmons, cap anàlisi de sang no ha revelat es-

tralls al fetge...» Així es confessa, incapaç d'abandonar els seus «adorats» puros i les seves copes de vi.

23 VIVENDES / Establerta la figura, l'autor d'El palau de la lluna es ­dedica a descriure els espais: els 21 domicilis on ha viscut al llarg de la seva vida, en realitat en són 23, en una escalada immobiliària que culmina en la seva estilosa casa de pedra rogenca de Park Slope, amb ampliació a la seva segona residència a Vermont, al costat de la seva dona, l'escrip­tora Siri Hustvedt, a qui dedica no poques pàgines de rendit vassallatge amorós: «L'adoraves, i per primer cop a la vida la ­persona que adoraves et corresponia».

Notícies relacionades

L'escriptor, el seu jo i els altres

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

En el trajecte, queda el fracàs del seu primer matrimoni amb l'excel·lent narradora Lydia Davis, de qui esmenta com de passada que es tracta d'una escriptora, així sense adjectius. La veritat és que Davis, que va aconseguir publicar molt abans que el seu ex, ha aconseguit un reconeixement més gran com a autor als Estats Units mentre que, contràriament, Auster arrasa a França i Espanya.

La conclusió és melancòlica: «Tens seixanta-quatre anys [...] Et preguntes. ¿Quants matins queden?». En fi, Paul Auster se sent vell.