Passatgers del temps perdut

Fa un parell d'anys, quan es va publicar als Estats UnitsEl cuaderno invisible, de Daniyal Mueenuddin (Mondadori), el llibre va aparèixer amb l'epígraf «novel·la de narracions». La informació intentava respondre un interrogant cada cop més habitual: ¿és una recull de contes o és una novel··la? De fet, si portem el debat a un extrem, es podria dir que l'origen de la ficció és el relat oral i en el fons -començant per l'Odisseamateix- tota novel·la conté un recull d'episodis (o de contes) més o menys travats. Amb diferents graus, aquesta tendència es confirma en llibres recents comOlive Kitteridge, d'Elizabeth Strout (Edicions de 1984), oQue el món no pari de rodar, de Colum McCann (La Magrana). També és el cas d'El temps és un cabró, de Jennifer Egan, tot i que la impressió final és la d'haver llegit una novel·la complexa i brillant.

El llibre s'obre amb una cita deLa recerca de Proust. Unes pàgines després surt l'emblemàtica cançóThe Passenger. La convivència de Proust i Iggy Pop pot ser una pista del que vindrà: una reflexió sobre el pas del temps, entre la vitalitat eterna de La Iguana i la contemplació melancòlica de Marcel. Jennifer Egan estructura la narració en 13 històries que giren a l'entorn d'un grup de persones. La xarxa de relacions pivota sobretot al voltant de Bennie Salazar, un productor musical d'èxit que de jove volia ser estrella del rock, i la seva secretària Sasha, que representa la mirada d'una generació posterior, més fràgil. De mica en mica coneixem els seus nòvios i amics, ideals i diners, bogeries, somnis, decepcions.

L'aire de llibre de contes que, dèiem, li dóna el fet que el narrador canvia amb cada capítol, igual que l'estil, el punt de vista, el lloc en què se situa l'acció -Nova York, Nàpols, Los Angeles, Kenya- o l'època: tan aviat som als anys 70 i al bell mig de l'escena musical de la Costa Oest, com ens trobem al 2020 en un món desèrtic i arrasat pel canvi climàtic. L'autora juga amb els registres, des de la paròdia fins a la ciència-ficció. L'adolescent d'una història apareix després, tangencialment, com a adult divorciat en un altre capítol. La ronda té mil combinacions. Egan és molt hàbil a l'hora de relacionar tots aquests elements i dotar-los de la intriga pròpia de tota vida. Tan bon punt entenem la mecànica narrativa, comencem a preocupar-nos pel que ha passat amb la gent que deixem enrere. De sobte ens importen perquè la manera de narrar el pas del temps ens els fa encara més atractius. Alguns fils se segueixen amb facilitat, però d'altres demanen concentració: són trames secundàries que avancen i es resolen amb una sola frase, 70 pàgines després.

EL FUTUR / Com tota bona novel·la, les indagacions sobre el temps vénen tant per la història com per la manera de narrar-la. Així, un dels capítols més curiosos se situa en un futur on els nens ja no escriuen, sinó que componen diapositives: el lector ha de desxifrar tota la informació a partir d'uns gràfics. Un altre recurs són les fugides cap al futur, en un sol paràgraf, per deixar-nos entreveure el destí dels personatges... AmbEl temps és un cabró, guanyador del premi Pulitzer de ficció, Jennifer Egan ha aconseguit una festa literària, un d'aquells concerts en què descobreixes un grup nou i a l'instant saps que no podràs deixar d'escoltar-lo.

3EL TEMPS ÉS UN CABRÓ

EL TIEMPO ÉS UN CANALLA

Jennifer Egan

Trad.: Carles Miró / Carles Andreu.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Edicions de 1984 / Minúscula

376 / 407 pàg. 20 €