¿Una esponja o un puny?

Todes les novel·les s'inscriuen de manera implícita en una tradició literària. Les bones, a més, fan avançar aquesta tradició. No són una simple veu que s'afegeix al cor, sinó que l'espremen per trobar-hi noves possibilitats, si convé qüestionant-la des de dins. En el cas deLa dona del tigre, de Téa Obreht, aquesta tradició és el realisme màgic, i l'aborda amb una intel·ligència creativa poc habitual en un primer llibre.

És probable que la peripècia vital d'Obreht ajudi a entendre d'on surt la seva mirada com a escriptora. Nascuda a Belgrad, Iugoslàvia, el 1985, va anar a viure als Estats Units als 12 anys. Escriu en anglès, doncs, i amb la tècnica heretada dels corrents novel·lístics americans, però el seu instint fabulador enfonsa les arrels en l'oralitat dels avis balcànics, pastada en el folklore i les llegendes populars.

Les històries que enllaçaLa dona del tigre(premi Orange) se situen en un territori imaginari, però fàcilment identificable amb la geografia adriàtica, entre els boscos i la costa d'Eslovènia i Croàcia. La novel·la s'obre amb un episodi en què la narradora evoca el seu avi, un metge de prestigi. Ella té quatre anys i van al zoològic a veure el tigre. L'avi li explica sovint les històries d'El llibre de la selvai, per a la nena, Shere Khan és una presència fabulosa. Llavors un vigilant imprudent vol fer una gracieta i és atacat pel tigre, que li esgarrinxa el braç. Quan passa pel seu costat, l'avi diu al vigilant: «Déu meu, ets un beneit, oi?». Aquesta tensió entre la fantasia i els esquitxos de sang de la realitat és l'essència del llibre.

Els múltiples episodis que conformen la novel·la se situen al voltant de tres èpoques: 1941, durant la segona guerra mundial; els anys 70, durant la infantesa de la narradora, i pels volts del 2000, quan ja fa 12 anys que s'ha acabat la guerra dels Balcans i la narradora és una metgessa. La figura de l'avi, amb els seus records i la seva presència, fa de nexe que solidifica la novel·la.

Al principi llegim que la narradora arriba a un orfenat per repartir-hi medicaments. Al camp del costat hi ha una família que cava unes vinyes nit i dia. Busquen les restes d'un familiar mort durant la guerra, per enterrar-lo segons els ritus propis. Les supersticions dels cavadors ressonen en les dues històries centrals que l'avi recorda: la de l'home sense mort i la de la dona del tigre. Són dues figures que avancen en paral·lel, que parlen de la necessitat de creure en alguna cosa en temps de guerra, qui sap si per acabar justificant el dolor, les injustícies i la força d'allò que és irracional. Téa Obreht

trava aquests materials amb gran convenciment, sense tremendisme ni sensibleria, confiant en el poder evocatiu i emotiu dels relats tradicionals. Quan la narració ho demana, el tigre s'humanitza en la justa mesura, com Shere Khan, i els humans responen amb un instint de supervivència animal.

L'INTERROGANT / Hi ha un moment en què l'avi i la néta caminen junts per una pujada. La nena s'endarrereix i l'avi li pregunta: «¿Com tens el cor, tu, com un puny o com una esponja? En el fons, però, l'interrogant plana a tot el llibre: ¿on es troba la pau personal, absorbint el sentit de les llegendes o bé ofegant-les fins que no en quedi res?

3LA DONA DEL TIGRE

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

LA ESPOSA DEL TIGRE

Téa Obreht. Trad.: Ferran Ràfols / Ignacio Gómez Calvo. Angle / Mondadori. 382 / 326 pàg. 19,90 €