«Som el típic grup que no hauria d'existir»

A The Seihos hi ha Martí Maymó, baixista de Manel, compartint files amb Guillem Haro, Xavi Haro i Adrià Albareda. Han publicat2, un disc de pop lliurepensant i anglòfil amb pistes africanes. El mostren avui i demà a Heliogàbal (22.00 h.).

-Senyor Maymó, aquest és el grup de la seva vida, ¿oi?

-(Martí Maymó) És el grup en què vaig aprendre a tocar el baix. Vam començar fa 10 anys, a 4t d'ESO. Fèiem versions dels Beatles, Beach Boys, Dylan... Un grup d'institut. Dos ho van deixar i vam canviar de bateria. Després de tants anys, és el típic grup que no hauria d'existir.

-(Guillem Haro) Ell i jo havíem tocat per la Rambla i el parc Güell, fins que venia la policia i ens confiscava la guitarra acústica.

-(M. M.) Però guanyàvem diners, ¿eh? Teníem un espectacle fantàstic: s'acabava amb una versió deYou're no good, de Dylan, mentre jo anava recollint els diners, acabàvem cantant l'última estrofa i tothom aplaudia.

-¿Per què, en pleany Manel, llancen ara el seu segon disc?-(M. M.) Tot es basa en les peticions de concerts i en les ganes de tocar. L'any passat, quan Manel va parar, vam tocar molt. Hi ha dies que sorgeixen dues demandes i la primera que arriba s'emporta el bolo, encara que alguna nit he fet doblet. Fa poc, després d'un concert de Manel a Alella, me'n vaig anar a tocar amb The Seihos a Vic a les quatre de la matinada.

-¿Són una banda de pop global?

-(M. M.) Mai vam ser oients de rock català; gairebé no conec cançons de Sopa de Cabra. No ho odiàvem, però li vam donar l'esquena i ens vam dedicar a escoltar Brit-pop i Michael Jackson, Stevie Wonder...

-(G. H.) No seguim les tendències. Ens han preguntat per què no cantem en català, que ara tindria més sortida, però...

-En les seves cançons no expliquen històries. Ningú dirà que fan pop «costumista» i «quotidià».

-(M. M) Algunes són imatges.

-(G. H.) En els textos jo busco la sonoritat. És una qüestió fonètica.

-¿D'on surt la influència africana?

-(G. H.) Fa temps que a la furgoneta escoltàvemGraceland, de Paul Simon. I després va aparèixer Childo Tomás, un músic de Moçambic que viu aquí i toca amb Omar Sosa. Ens ha obert la mirada.

-Dóna títol a una cançó, Childo.

-(M. M.) Parla d'ell. És aquest tòpic, que pot ser fastigós, de l'africà que du la música dins. Però el veus i és així; és una bèstia tocant. Nosaltres intentàvem que alguna cosa sonés africana, però no ho aconseguíem, i ell va col·locar aquest accent que tu no posaves: la línia de baix, elgroove...

-Influència africana per la via blanca: Paul Simon i no Fela Kuti.-(M. M.) No, vam fer una llista a Spotify de grups africans perquè Aleix (Sans) i Arnau (Vallvé; bateria de Manel), que treballaven en la producció, en veiessin la sonoritat.

-No van incloure en aquesta llista l'últim de Dover, ¿oi?

Notícies relacionades

Més de dos milions de llibres venuts en un Sant Jordi de rècord

L’encís de Lorca i el "poder utòpic" de les imatges s’apoderen del CCCB

-(M. M.) ¡No, jo no l'he sentit! Se'n van cap al rotllo africà, ¿no?

-Sentint una sola cançó del disc no ets pot fer una idea del conjunt. Cada una és un món.-(G. H.) Sempre m'han avorrit els discos en què sents una cançó i ja saps com seran les altres.