Hamasyan escriu el seu propi conte

Poden ser temps de crisi, però el que no afluixa és l'allau de talents suposadament cridats a ser «les grans estrelles del futur». Hamasyan n'és un. Perquè és jove, perquè és un músic dotat, perquè el seu perfil de melòman modern està ben vist -està versat en clàssica, en rock indie, en folklore-, perquè l'ingredient exòtic de la seva biografia ven -armeni criat als Estats Units- i, el que és fonamental, perquè té una discogràfica potent al darrere. Si serà o no una estrella és aviat per saber-ho. Però en qualsevol cas, no serà un més. A fable, la seva estrena per a una multinacional, té alguna cosa d'especial. Un to fosc, com de conte infantil de por, i un accent propi que no seria just reduir a l'ingredient armeni de la seva música.

El cicle Pianos del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona presumeix d'apostar pels talents del teclat a tenir en compte, i dimarts a Luz de Gas, amb el Tigran Hamasyan Trio va poder treure pit. No és el virtuós més gran que ha passat pel festival, tot i que no té res a envejar a altres pianistes. Tampoc és el més vistós. Ni el més innovador. Però s'expressa amb una veu melodiosa i sentida que no és igual a la de ningú més. Precís, intens i dramàtic quan feia falta, se'l va veure tendre quan va voler sonar més dur; els racons foscos del rock no són el seu hàbitat natural. El seu món és més de faula, de bosc encantat.