Sofia Coppola despulla Hollywood

Les pel·lícules que avui s'incorporen a la cartellera s'expliquen, per una banda, per les experiències vitals dels seus autors i, per l'altra, per la relació -o la falta de relació— d'ells amb l'estat actual del món.

En les seves pel·lícules, la directora Sofia Coppola sovint ha parlat dels peatges que comporta una vida de privilegi i aïllament. En aquest sentit, el seu nou treball, Somewhere, té indefugibles similituds amb el que més èxit li va proporcionar, Lost in translation (2003). En les dues pel·lícules -i també a Maria Antonieta (2006)-, Coppola ha parlat de com la fama configura la façana d'una persona i alhora provoca un buit al seu interior. El protagonista de Somewhere, estrella de cinema, condueix un Ferrari en cercles durant una bona estona, i just després el veiem bevent, prenent pastilles, tenint sexe indiscriminat i fins i tot quedant-se adormit mentre unes strippers ballen per a ell a la seva habitació. Però un dia la seva filla d'11 anys arriba per quedar-se, i això li farà afrontar la vacuïtat de la seva existència. No n'hi ha per menys.

I parlant d'existències buides, ¿qui de nosaltres no va sentir durant l'adolescència que la vida era un desastre? Pares incomprensius, professors mediocres, l'incomprensible sexe oposat... Afegim al còctel hormones esbojarrades i la pregunta que tot adolescent es fa, que és: ¿per a què m'he d'aixecar del llit cada matí? Així és com es va sentir un bon dia el director Gavin Wiesen, i així ho ha reflectit a El arte de pasar de todo. El protagonista de la pel·lícula, el seu àlter ego, comet dos errors: el primer és pensar que se sentirà així de malament tota la vida; el segon és creure que és la primera persona de la història del món que se sent d'aquesta manera.

EL LLEGAT DE BAUSCH / Seguim amb històries personals: quan Wim Wenders va conèixer el treball de la coreògrafa Pina Bausch fa un quart de segle, es va posar a plorar d'emoció. En aquell moment va decidir que volia dedicar-li una pel·lícula al seu art. A Pina, el cineasta alemany celebra per fi el llegat de la seva compatriota, que va morir el 2009. Fragments de les seves coreografies i danses inspirades en el seu treball cobren vida en pantalla a través d'imatges 3D, que posen en contacte els cossos en moviment de l'escenari amb la mirada del públic. Wenders evita les lliçons d'història. És a dir, explora la influència de Bausch a través de l'acció, no de les dades biogràfiques. Si vostè és devot de la dansa, no se la perdi. Si no…

Notícies relacionades

Sofia Coppola: «M'he inspirat en els meus records i experiències»

'Somewhere', la màscara verdadera de l'actor

LA CRISI I EL TERRORISME / Com dèiem, les estrenes de la setmana també afronten problemes tan urgents com la crisi econòmica o el terrorisme internacional. Ho fan, això sí, a la seva manera. Per exemple, Larry Crowne és el relat embafador d'un home normal i corrent que perd la feina i immediatament es recupera d'aquesta inesperada catàstrofe assistint a la universitat, on fa amics fàcilment, es converteix en el tio més cool, resulta ser un magnífic estudiant, recobra el control de les seves finances i, sobretot, s'acaba lligant Julia Roberts. És a dir, que Tom Hanks, director i protagonista de la pel·lícula, sembla que opini que la millor manera de triomfar en la vida és que t'acomiadin.

I acabem aquest repàs amb una altra fal·làcia: que el dolent de la pel·lícula sol ser un geni, una ment prodigiosa. En realitat, els criminals no són més llestos que nosaltres, potser són molt més tontos. Recordem aquell nigerià que es va cremar els engonals mentre intentava fer explotar un avió per Nadal del 2009, o d'Iyman Faris, que es pensava que podria destruir el pont de Brooklyn amb un llum de soldar. Aquesta incompetència és el punt de partida del director Christopher Morris en la comèdia Four Lions, on un grup de musulmans britànics radicals planegen sabotejar la marató de Londres vestits de pallasso. La disfressa és apropiada, perquè els tios realment són uns bufons. Però fins i tot els pallassos poden fer molt de mal, especialment si porten dinamita enganxada a l'estómac.