'Somewhere', la màscara verdadera de l'actor

La quarta pel·lícula de Sofia Coppola es pot apreciar de diferents maneres. Per una banda és una prolongació d'algunes de les coses plantejades a Lost in translation, ja que afecta la història d'un cotitzat actor (Stephen Dorff) que es troba en una deriva personal, com el personatge de Bill Murray, també actor però en decadència, ho estava en aquella pel·lícula ambientada en un Tòquio fred i desconcertant.

Notícies relacionades

Sofia Coppola despulla Hollywood

Sofia Coppola: «M'he inspirat en els meus records i experiències»

Per una altra banda, Somewhere es pot veure igualment com un reflex àcid de les relacions pare-filla adolescent, relacions de dependència, d'afecte, de necessitat. L'actor ha de passar bona part del temps que dura el film amb la seva filla, fruit d'un matrimoni que es va deteriorar ràpidament, i en aquesta relació es poden sentir alguns ressons, mitigats si es vol, de la relació paternofilial entre Francis Ford Coppola i Sofia; el director d'El padrí ha secundat fins ara, en qualitat de productor, totes les aventures cinematogràfiques de la seva filla, de manera que sense el seu mecenatge pel·lícules com aquesta o Las vírgenes suicidas o Lost in translation serien impossibles.

Somewhere és una pel·lícula més aspra que Lost in translation, té menys coartades «modernes» més enllà de la banda sonora (Phoenix principalment) i alguns tocs cool indissociables del cinema de la realitzadora. Dorff, que hi està esplèndid, matisa en gairebé cada pla la desolació del seu personatge, una estrella estimada però enormement solitària. Sembla un tòpic, però Sofia ­Coppola ho planteja amb franquesa, amb seqüències pertorbadores -la de la màscara a la sala de maquillatge, per exemple- i un esperit molt més independent que el d'anteriors films seus.