L'aniversari d'un àlbum històric

'Nevermind',20 anys després

Nirvana va llançar fa just avui dues dècades el seu segon disc, i allò va precipitar l'eclosió del rock alternatiu

La cançó ’Smell like teen spirit’ va ser himne per a tota una generació. / YOUTUBE

3
Es llegeix en minuts
NANDO CRUZ
BARCELONA

Fa 20 anys, la indústria del disc funcionava més o menys com als anys 80: el pop era la música per a tots els públics, el rock era només per a rockers i el rock alternatiu era una subterrània escena per als joves insatisfets amb el vell rock. Traduït en gràfiques de venda, això significava que quan Michael Jackson publiquésDangerous, el novembre de 1991, seria automàtic número u als Estats Units. Va ser així fins que el creixent èxit de Nevermind,llançat el 24 de setembre d'aquell mateix any i avançant a una vertiginosa velocitat de 300.000 còpies venudes per setmana, va escombrar el gener del 1992 elrei del pop. L'ensordidor so grunge es va convertir en el nou pop.

Nirvana va consumar elmichaelcidiamb un disc editat fa avui 20 anys i del qual ja s'han venut més de 30 milions d'unitats. La xifra augmentarà una mica més amb l'actual reedició deNevermind, que a més de la versió remasteritzada del disc original i totes les cares B dels seus quatre singles,inclou un segon CD amb sessions de la BBC i diverses maquetes prèvies amb cançons del disc. Una versió més cara inclou un tercer CD amb mescles de treball realitzades per Butch Vig abans de trobar el so definitiu per al grup; i un quart CD amb un concert del trio celebrat a Seattle dies després del llançament de Nevermindi que també s'ofereix en DVD, amb so 5.1, alta definició i altres luxes audiovisuals.

A LA CAÇA DEL GRUNGE/Nevermind és el disc que va disparar elfenomen Nirvana. A continuació s'hi va sumar el fenomen grunge,aquella família de bandes sorgides a Seattle amb un so rabiós, angoixat i contundent que bevia del punk i el rock dur. I, de retruc, se'n va beneficiar una generació que des de mitjans dels anys 80 proposava una visió del rock més independent i allunyada dels clixés. Una generació que va trobar el seu públic en els campus nord-americans i que, gràcies a Nirvana, va veure que es podia viure de la música; fins aleshores, només en malvivien.

Que Nevermindalterés la dinàmica del negoci no significa només que vengués milions de discos, sinó que durant els anys següents tots els cercatalents de les multinacionals es van posar la disfressa de rockers enrotllats i van baixar als llardosos camerinos de les sales de concerts a la recerca dels seus Nirvana. Desenes i desenes de bandes independents (Lemonheads, Melvins, The Posies, Dinosaur Jr, Soundgarden...) van firmar contractes amb multinacionals. Els grups exigien la màxima llibertat creativa, i els directius, màxima rendibilitat comercial. Com Kurt Cobain va demostrar amb una eloqüència sagnant, el pacte tenia trampa: era inviable.Nevermindva ser un èxit descomunal, però també va ser una enorme patacada. Aquest disc prova perfectament que el pla de transformar el negoci musical des de dins és una quimera. És més fàcil que l'artista revolucionari acabi convertit en un titella. Hi ha una tercera opció: baixar del tren en marxa. Això és el que va fer Kurt Cobain el 5 d'abril de 1994, quan es va engegar un tret.

EL PRESUMPTE LLEGAT / Davant d'una data tan solemne com un vintè aniversari vénen ganes de deixar anar sentències del tipus «el llegat de Nirvana és absolutament vigent» o «la seva influència és fàcilment detectable en dotzenes de grups actuals». Però resulta que no és així. Mentre va estar en actiu, el trio de Seattle va tenir molts companys de viatge, però després, quan va desaparèixer del mapa, només desafortunats clons com Bush o Silverchair van perpetuar el seu so. Entre finals dels anys 90 i principis del nou segle sí que van abundar grups de lletres depressives i so metàl·lic i eixordadorament equalitzat, però costa de creure que Kurt Cobain els reconegués avui com a fills seus. I això mateix es pot dir també de Foo Fighters, la banda que va formar Dave Grohl després de la precipitada dissolució de Nirvana.

Notícies relacionades

Vint anys després de l'edició deNevermind,Nirvana és per als joves d'avui com els Beatles per als joves de l1981: un grup que ja no van conèixer en actiu. INevermind, l'apassionada i apassionant història d'una victòria i la seva posterior derrota. El més fulminant auge i caiguda de la història del rock.

>> Més informació a e-PeriódicoMés informació a e-Periódico