El so del gueto

el 2005 es va culpar i es va perseguir els músics del hip-hop per les revoltes a França. I ara, amb els dissortats disturbis del Regne Unit, la història es repeteix: els mitjans assenyalen gèneres urbans com el grime i el road rap per buscar-hi culpables. Durant la dècada passada han exercit com a banda sonora dels barris desafavorits del Regne Unit. És música difícil d'ignorar, impactant en forma i fons; però molts no la van voler escoltar. Com ha assenyalat el venerable periodista musical Joe Muggs a la web culturalThe Arts Desk: «Potser, només potser, si haguéssim prestat més atenció al que deien els nois i les noies d'aquests barris durant l'última dècada, els esdeveniments dels últims dies no ens haurien semblat una sorpresa tan terrorífica».

Sorgit a principis de la dècada passada, el grime és una espècie de rap de fons rítmic epilèptic i virulent; s'apropia elements de hip-hop, rave, drum'n'bass i dance-

hall per crear una experiència intensa, sobretot en els seus inicis. ABoy in da corner,que va publicar amb només 17 anys, Dizzee Rascal convertia en rimes i ritmes la vida als barris de protecció oficial. Embarassos no desitjats, força bruta policial, morts en el cercle d'amics. Ara és una estrella del pop, però en el seu moment va ser una veu autèntica com ben poques.

Un dels seus antics aliats en el col·lectiu Roll Deep Crew, l'ambiciós Wiley, és potser el productor més influent del grime. Les seves produccions, que sovint són tallants com el gel, situen l'oient a l'epicentre de barris sense sortida. Paradoxalment, l'incendi provocat al magatzem de Sony ha acabat amb l'estoc del segell Big Dada, que ha publicat el seu recent100% pu­blishing. Fa poc Wiley escrivia aquest tuit: «Espero que s'aturi, però m'he adonat que aquests nois són incontrolables».

EL GANGSTA RAP ANGLÈS/ Si en el grime hi acostuma a haver, malgrat tot, raigs de llum -és producte en part de la cultura rave-, aquests són més difícils de trobar en el road rap, una versióbritishdel gangsta rap dels Estats Units. Sec i cru, combinabeatsbruts a l'estil Dirty South d'Atlanta amb lletres carregades de nihilisme hiperbòlic. Segons el productor i discjòquei

El-B, enginyer de temes rap, «no està sent remolcat per la indústria perquè ordena -no influeix, sinó que ordena- als nois a sortir i fer coses dolentes».

Malgrat tot, la seva principal figura, Giggs, va trobar fa poc asil a XL, el segell de Radiohead, M.I.A. o Vampire Weekend (el seu estoc també es va cremar en l'incendi d'Enfield). A la portada del recentLet em have itapareix derrotant amb ones superheroiques policies i jutges. El seu flowtirat recorda el del raper nord-americà Young Yeezy, també detingut per possessió d'armes.

Però l'escena es desenvolupa, sobretot, en l'underground, lluny dels focus. Fòrums d'internet,mixtapes regaladesonline,vídeos gravats amb la càmera del mòbil en forma d'amenaça a altres bandes. Serà difícil que moltes d'aquestes cançons sorgides directament del nihilisme del carrer aconsegueixin l'estatus de, diguem,Pow!,de Lethal Bizzle, himne grime de les revoltes estudiantils al Regne Unit del mes de febrer passat.

Molts assenyalen la música com a esperó essencial dels esdeveniments recents, però altres pensen que això és voler desviar l'atenció de l'arrel de la qüestió. La rapera i cantant Ms. Dynamite va escriure a Twitter: «Podem jutjar i assenyalar amb el dit, però aquests són els nostres nanos i això és un reflex de com els hem decebut. Tots plegats en som responsables».

Notícies relacionades

Quevedo, cantant: "Sento que en cap dels meus projectes m’he posat una disfressa"

Barcelona Events Musicals cancel·la la gestió d’El Molino

ACCIONS CONDEMNADES / La xarxa ha estat un formiguer d'opinions sobre la influència de la música en l'esclat. I contra el que es pogués esperar, molts noms del so urbà han condemnat les accions dels últims dies. Aquest és un tuit del raper JaJa Soze: «Si aneu a cremar coses, almenys cremeu alguna cosa que els faci mal; i no la comunitat. Cremar els bars de curri i la botiga asiàtica local no mola».

Sobre l'encreuament d'indignació i vandalisme, el periodista musical Martin Clark escrivia en el seu bloc: «Des del meu punt de vista aquestes revoltes semblen una barreja d'oportunisme i desigualtat. La primera cosa no la pots mitigar però, sobre la segona, encara no puc acceptar per què algunes parts de Londres han estat abandonades d'aquesta manera. I quan la gent toca fons, sona un cop».