Una televisió de cine

Antonio Mercero, un senyor que sap bastant del difícil art d'explicar contes en imatges, deia que el cine és un parc d'emocions, i la televisió, un parc d'atraccions. Potser aquesta afirmació era una veritat com un temple durant els anys 90 del segle passat, que va ser quan el pare deFarmacia de guardiava deixar anar aquesta contundent asseveració, però li seria difícil mantenir-la avui dia, quan Hollywood, el referent deMercero, viu una crisi creativa que l'ha portat a veure com a gran aposta de futur el 3-D. En canvi, en aquests últims 20 anys, l'emoció del conte

Notícies relacionades

Les sèries salven la tele

Quevedo, cantant: "Sento que en cap dels meus projectes m’he posat una disfressa"

-i consegüentment, la creativitat- ha viscut un transvasament cap a la fins ara ignorada petita pantalla. Segueix sent un parc d'atraccions ple de circs de friquis, això sí, però en aquestes dècades han anat apareixent petitescarpesde pagament -com la cadena HBO- que aposten per aquests nous creadors que tenen altres maneres d'exposar històries, contes tan sofisticats -o políticament incorrectes- que Hollywood no veu com a negoci. I així comencen a sorgir contes de cine a la tele, comLos Soprano, The Wire, Perdidos, House... Productes de ficció originals i de factura impecable que fan les delícies d'una minoria que està disposada a pagar pel plaer de ser sorpresa amb alguna cosa més que la dona barbuda de torn, o princeses del poble de pa sucat amb oli que, no ens enganyem, tant apassionen la gran majoria.

La visió deMercerosegueix vigent, però el que no podia saber ell és que en aquest segle també apareixerien reductes de creativitat per a espectadors que miren la televisió d'una altra manera, i que són conscients que tot bon conte té un preu. Mentre existeixi aquesta audiència, hi haurà televisió de cine.