Raimon: «A una cançó només li demano que la gent se la cregui»

-¿Com serà aquesta tanda de tres recitals al Teatre Tívoli?

-Faré una primera part amb les cançons del discRellotge d'emocionsi una selecció de peces que fa temps que no canto, amb un intermedi. La meva intenció, ara per ara, és presentar aquest nou disc.

-Per a qualsevol altre artista, onze anys sense entrar en un estudi de gravació és una eternitat. ¿Per què per a vostè no?

SEnDÉs una cosa que no m'he parat a pensar, la veritat. Jo vaig fent cançons i quan crec que en tinc prou per donar-les al públic, ho faig. Les vaig compartint en les meves actuacions. També escric coses que després no publico per mil raons. I no em fixo mai en el temps que ha passat entre disc i disc, sinó en el que m'agrada.

-I aquest àlbum, segons vostè mateix ha confessat, és el més personal que ha publicat. ¿Per què?

-És que hi ha una bona quantitat de cançons en les quals per primera vegada surten noms. Noms propis i noms de ciutats com València i Barcelona, tan lligats a la meva vida, que mai havia citat i que difícilment una altra persona podria esmentar-los com jo. És un disc personal i transferible.

-¿Com va sorgir aquesta idea de relatar el pas del temps a través de les emocions?

-Quan vaig fer la cançóPunxa de temps, amb el temps com a fil conductor, em vaig anar emocionant amb la idea. I mentre anava fent el disc, cada vegada veia més clar que aquest vers amb què comença aquesta cançó,Rellotge d'emocions, definia el que era tot el disc. Després vam pensar altres títols, però cap el resumia tan bé.

-Si hi ha una cosa inexorable en el pas del temps és la mort. ¿Què ha afegit a aquestes sensacions la recent mort del seu germà?

-Per ser el més petit de la família, he vist morir des de molt jove, i sé que forma part de la vida. En mi no hi ha por a morir, hi ha una acceptació del que és inevitable. Encara que, evidentment, el problema, el dolor que les persones desapareguin, sempre hi és.

-Una vegada més inclou un poema de Salvador Espriu (Diré del vell foc i de l'aigua). Curiosament, en la primera cançó que va musicar d'ell, Cap-

vespre (els anys 60), ja esmentava la paraula rellotgei tractava el tema del pas del temps, de la mort...

-Des que vaig llegir Espriu vaig comprovar que congeniava amb la seva manera d'entendre la vida, el món, les persones... I en aquestDiré del vell foc i de l'aigua, del llibreEl laberint, m'agrada la unió que fa dels contraris. Parla del no-res, i del plor de l'endinsat... I de l'aigua, que és vida i mort a la vegada. Temes que estan molt presents en el seu poemari, però que aquí es troben molt resumits, molt concentrats.

-L'admiració era mútua: abans de morir, l'any 1988, Espriu va dir el següent de vostè: «Raimon, un fenomen complexíssim. Raimon anticonvencional, inquietador, insòlit, exemplar. ¿Raimon un clàssic? Per la seva realitat ètica, sí. Per l'excel·lència i la més que probable perdurabilitat del seu art, també. En el sentit de normatiu, crec que no, perquè és inimitable i no repetible». ¿Alguna cosa a comentar?

-Què vols que et digui, últimament no es posa al telèfon [rialles]. Aquest valor de què parla, el justifico amb el que faig. ¿Normatiu? No ho puc ser. ¿Irrepetible i inimitable? Per ara sí. Però tots som únics.

-¿I és necessari aquest gran nivell d'exigència que sempre s'autoimposa?

-Amb els anys un és mitjanament conscient de les seves capacitats i del fet que el que importa és donar sempre el millor d'un mateix. Jo crec que s'ha de ser exigent. Si no ho fas, pots acabar sent repetitiu. O dir coses que altres ja han dit i potser millor que tu.

-O pitjor que vostè... ¿Creu que l'exigència és una cosa que escasseja en la música actual?

-Hi ha casos que realment fan riure. I que repeteixen la fórmula 15 anys després amb diferents variables. I cançons i músiques de cançons que són com receptes. Si bé n'hi ha d'altres amb intenció artística, el més habitual és la repetició. Són propostes estàndard: mitjons de la mateixa talla.

-Els seus fidels seguidors només escoltaran en els recitals dos títols nous, donat el seu costum d'estrenar peces en els directes. Però en el disc, ¿li ha quedat alguna cançó al tinter?

-No. El que hi ha són coses a mig fer. Peces intuïdes, però que no estan presentables.

-¿Sap que molts s'han interessat per la lletra deLa internacionaldesprés que a Punxa de temps entoni la seva pròpia versió: «Arriba los de la cuchara / abajo los del tenedor / que mueran todos los fascistas / Visca el braç treballador...»?

-No, no ho sabia. De totes maneres, és clar que aquesta és una versió domèstica, fruit d'un record personal: cada any la cantava amb la meva mare, i en veu baixa per si les mosques i els veïns delators.

-Sempre ha sigut un artista compromès políticament. ¿Creu que les noves generacions també ho són?

-Sempre he fet cançons molt diferents, una altra cosa és en el que es fixen més els mitjans de comunicació. L'únic que li demano a una cançó és que la gent se la cregui; que no sigui una moda.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

-I vostè que va estudiar Filosofia i Lletres (la branca d'Història) i que acaba de ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat d'Alacant. ¿Com analitza el moment històric que passem?

-Uf, no t'ho sabria dir. Estem en un moment d'una gran confusió. Està desapareixent una organització del món i no se sap com serà la nova. És el moment de descriure una nova consciència moral, i no només en l'àmbit econòmic. Hi ha una cosa que desapareix i no es preveu el que està sorgint. D'aquí ve la inquietud. Tanta intranquil·litat.