Canvi de to

Ens hem anat acostumant que la música catalana només accedeixi als grans titulars informatius quan alguna de les seves vaques sagrades trenca el silenci i anuncia un disc o un recital. Però, últimament, aquesta regla està sent vulnerada una vegada i una altra. Encara que, prudents i escamats, sospitem de qui desenterra paraules com boom o fenomen, existeix consens en, com a mínim, un punt: alguna cosa està passant en la nostra escena pop.

Una conjunció astral propícia ha permès que nous grups i altres que feia temps que estaven picant pedra disfrutin ara d¿un reconeixement que, potser, amb una mica de sort, superarà els 15 minuts warholians. Perquè es tracta d¿això: crear un pòsit, uns hàbits de consum, unes tendències informatives, que permetin que aquesta escena ara en ebullició no s¿estimbi l¿any que ve i que els nous artistes que vagin sorgint es trobin amb un públic atent.

A diferència d¿altres generacions pop, l¿actual fa honor al signe dels temps i es mostra molt fragmentada en tendències i ismes. D¿aquesta manera, tenim grups de rock alternatiu en contacte amb les estètiques internacionals (Standstill, The New Raemon, Mishima), bandautors que, a vegades, hereten traços de la cançó d¿autor catalana (Sanjosex, Refree, Mazoni), i creadors il·luminats en la frontera del pop i el folk (boletaires, com els va batejar fa un temps Sisa: El Petit de Cal Eril, Anímic). En paral·lel, altres realitats que es mouen extramurs: cantautors més ortodoxos (Roger Mas) i la popular escena del mestissatge, que mou molt públic (Gertrudis, La Troba Kung-Fú, La Pegatina).

Un punt en comú: s¿instal·la el principi d¿utilitzar una llengua d¿expressió pròpia, ja sigui el català o el castellà, en detriment de l¿anglès, tan comú en l¿edat indie, els anys 90. Un altre traç que podem considerar: molts d¿aquests artistes treballen un llenguatge musical relativament avançat o experimental, que en altres temps estava destinat a les minories. David Carabén, cantant i compositor de Mishima, creu que tot plegat reflecteix un grau de maduresa cultural del públic.«La gent està més exposada ara a escoltar coses del nostre estil. Nosaltres hem millorat, sí, ara afinem més la punteria, però també ha canviat la gent, s¿ha acostumat a escoltar música més personal», considera Carabén.

Des de la generació anterior, el paisatge actual es pot veure amb una barreja de sana enveja i d¿entusiasme. Almenys, és així com ho expressa Lluís Gavaldà, d¿Els Pets.«Jo corro el risc de convertir-me en el típic pesat que està tot el dia dient com són de bons els grups nous. Jo no podria ser més feliç amb les noves generacions del pop, perquè m¿agrada la música i sempre he desitjat la dignificació de la cultura catalana». Només afegeix una amable petició:«Que reivindicar la nova generació no suposi menysprear l¿anterior».

Com el cometa Halley

En el centre de l¿escenari, captant tots els focus, un grup de nois a la vintena: Manel. Són l¿antítesi de l¿estrella pop. Canten històries pròximes i emotives, llueixen un aspecte de bons nois i són desesperadament lacònics en les entrevistes. Sisa veu en ells propietats que només es manifesten molt de tant en tant. «M¿agraden molt i és un fenomen al qual no trobo explicació. Només recordo dos artistes més que des del primer disc fossin una bomba com aquesta. Un va ser Serrat, fa més de 40 anys, i un altre Sisa, fa més de 20. És com el cometa Halley, una cosa així passa cada dues dècades. El que els està passant és perquè són molt bons. Perquè el normal és que a un artista li costi. Com a Mishima o Antònia Font, que fa 10 anys que estan en això»,raona l¿autor deQualsevol nit pot sortir el sol.Gerard Quintana, cantant d¿una banda ara en procés de reforma, Sopa de Cabra, també piropeja Manel.«Les seves cançons sembla que les hagin fet sense voler, tenen la màgia de la simplicitat»,considera.

Quintana està convençut que la tendència dels grups d¿altres temps de cantar en anglès«els perjudicava a ells en primer lloc»ja que foragitava el gran públic. Molts músics citen artistes pont com Adrià Puntí o Quimi Portet, que a finals dels 90 van demostrar que un altre pop era possible en català. Altres asseguren que la seva elecció lingüística va ser fruit d¿un procés interior. Com Jaume Pla, àlies Mazoni.«Va ser un canvi íntim i personal. Quan vaig triar el català no estava al dia de les novetats. Però em vaig adonar que en anglès no podia expressar-me tan bé com volia».

Pla apunta que, durant un temps, el català tenia«certes connotacions»en el camp pop,«i no per culpa dels grups, sinó per la manera com aquell rock català va explotar i després es va desinflar». Una identificació ideologicoreivindicativa que ara la majoria de grups nous volen treure¿s de sobre per tots els mitjans. David Carabén ho precisa.«No tinc res en contra de les estelades, en realitat més aviat al contrari, però està bé que quan vagis a un concert no hagis de reivindicar un país. Això demostra que el país és més sa», argumenta el cantant de Mishima.

Utilitzar una llengua pròpia té altres efectes benèfics: per exemple, ens evita empassar-nos textos en anglès de discutible rang literari.«Cantar en anglès es va convertir en una trampa i en un refugi còmode. Al canviar de llengua, alguns s¿han destapat com a grans lletristes, com The New Raemon o Santi Balmes, de Love of Lesbian», considera Lluís Gavaldà, d¿Els Pets, que ironitza a propòsit del català.«La generació indie ha descobert finalment que cantar en aquesta llengua no provoca emulsions cutànies ni malalties venèries».

En un escenari de bandes noves beneïdes per la premsa musical i que capten el públic, pot sorprendre que ara arribi Sopa de Cabra i ompli un Palau Sant Jordi (9 de setembre) venent totes les entrades en 24 hores. Per Lluís Gavaldà, aquest èxit«és un premi per a una generació de músics que va ser una mica vilipendiada». 

Català de Barcelona

Perquè la generació que va omplir el Sant Jordi el 1991 operava«mirant patrons estètics dels anys 70, gairebé com si el punk no hagués existit». Era un rock de comarques poc atent a les tendències del moment. Mentrestant, a Barcelona hi prosperaven propostes més contemporànies en anglès o castellà. Ara, les diferències entre els grups de la capital i de la resta del territori s¿han diluït. I sorprèn la potent implantació del català en els grups barcelonins: de Manel a Mishima passant per Refree, Els Amics de les Arts, Pau Vallvé, Very Pomelo, Els Surfing Sirles, Maria Coma, Erm, Mine!, Inspira, Fred i Son, Sanpedro...

Les dificultats viscudes en la professió musical expliquen que, en aquests moments, se solapin un parell de generacions de músics: els grups amb components que tenen vint anys que s¿estrenen en l¿escena i els que en tenen trenta que viuen ara, amb un cert retard, el seu moment de reconeixement. David Carabén, de Mishima, complirà, atenció, 40 anys a l¿octubre, i considera «fantàstic»que el gruix del seu públic se situï una dècada per sota.

La proliferació de propostes s¿expressa en el mapa escènic. Només cal veure l¿aposta que fa el Festival de Guitarra d¿aquest any per l¿escuderia completa del nou pop català. I continua ben viu un aparador tan valuós com PopArb, a Arbúcies.

Que no sigui una moda

La galeria d¿artistes en alça té els seus protagonistes col·laterals, com el productor Ricky Falkner, que ha firmat discos de Love of Lesbian, Sidonie, The New Raemon, Maria Rodés... I no veiem tan sols rèpliques locals de tendències internacionals, sinó propostes només possibles a Catalunya. Com el folk-pop visionari d¿Anímic, El Petit de Cal Eril i Oliva Trencada. Un imaginari propi, amb arrels en Sisa o Pau Riba, a vegades compartit amb altres artistes, com Roger Mas o Antònia Font.

El panorama amable pot invitar a la celebració, però abunden les veus que es decanten per la prudència. La memòria ens parla de certes onades d¿aparent bonança que han acabat frenant en sec. I, malgrat les sales plenes dels grups bandera (parcel·la en què es concentra el negoci donada la baixada discogràfica), Gerard Quintana recorda que«fins ara al país no s¿ha consolidat un circuit d¿escenaris més enllà de les festes majors».

Notícies relacionades

Els noms clau del pop català

El Liceu presenta la temporada amb el pressupost més elevat de la seva història: Dudamel, Àlex Ollé, Marcos Morau i la iraniana Shirin Neshat

¿Hi ha por de parlar de boom? Jaume Pla, Mazoni, que el 21 de maig actuarà per primera vegada al Palau, dins, precisament, del Festival de Guitarra, reconeix que sí. «Aquests anys han sigut de creixement suau, sostingut, sense passos cap enrere, però tampoc grans passos cap endavant, i ara sembla que tot s¿està disparant. I és més important que hi hagi un circuit estable i consolidat que dos o tres grups molt populars», assenyala. David Carabén, de Mishima, en canvi, reconeix que parlar de fenomen és«un bon argument periodístic» i ho considera«saludable».

Es tracta que tot plegat no acabi despatxat com una moda estacional, que l¿edició de discos atractius davant un públic sense prejudicis envers el producte local generi un efecte durador. Parlem de músics que, donada la crisi discogràfica, operen sovint més per plaer que per afany professional. Creadors amb aspecte de veïns del costat, estranys a les maneres extremes o grandiloqüents del manual del rock¿n¿roll. Com apunta Sisa, una generació de«bons nois».