Molts discursos i pocs reis

El discurs del reiés la vencedora de la nit, almenys la millor pel·lícula i el millor director. ¿O no? És un d'aquests típics films britànics irreprotxables, elegants, a l'estil clàssic on no hi ha res que desentoni, ni els aspectes tècnics, ni el guió, ni els actors, encara que la realització sigui una mica plana (¡quin regalet donar-li el premi a la direcció!) i no arrisqui ni un mil·límetre (a diferència, per exemple, de la recentThe Queen). L'Acadèmia ha premiat la correcció en lloc de posar-se al dia (La red social), apostar per la innovació (Origen) o decantar-se pels dibuixos animats (Toy story 3). ¿És una decisió justa? Bastant. ¿La millor decisió per acontentar tot tipus de públics? També. Però demostra una incapacitat profunda d'imaginació i de sorpresa.

I és que la notícia de la nit ha estat l'absència de sorpreses en una gala avorrida i plana conduïda per una divertida Anne Hathaway, que s'ha divertit i ho ha sabut transmetre, i un James Franco que poca cosa més va fer que somriure i dedicar miradetes als seus múltiples fans. Potser per això quan ha sortit a l'escenari Billy Crystal, l'auditori s'ha posat dret, com dient-li: ¡Com et trobàvem a faltar!

Com els Goya

La cerimònia s'ha assemblat més als Goya que als càustics Globus d'Or de Ricky Gervais. L'inici ha estat molt similar, amb el gag habitual d'introduir els presentadors en les pel·lícules nominades (Billy Crystal ho va fer abans i el gag amb Buenafuente va ser més divertit). Fins i tot van fer broma amb la circumstància que James Franco estigués nominat (això ho vam veure als Gaudí amb Eduard Fernández). Al final tots es clonen a si mateixos.

L'Acadèmia ha perdut una gran oportunitat d'aprofitar la nominació deLa red social per jugar amb les noves tecnologies com internet, Facebook o Twitter i incorporar-les al xou. D'això, res. Els decorats habituals s'han canviat, majoritàriament, per projeccions, que podien ser molt efectives a l'escenari, però en televisió quedaven bastant pobres.

Douglas, el burleta

El moment (i no el busquin, que no n'hi ha hagut) de la nit ha estat la inesperada aparició d'un burleta Kirk Douglas que, a pesar dels seus 94 anys, encara ha tingut forces per tirar-li els trastos a Anne Hathaway, fer alguna broma fora de guió i endarrerir el veredicte de qui era la millor actriu de repartiment fins al punt que Melissa Leo ha pujat gairebé en estat de xoc (una mica fingit, no ho neguem).

Ni tan sols s'han permès l'oportunitat de provocar un moment d'intriga. Imaginem què hagués passat siExit throught the gift shop hagués guanyat com a millor documental. ¿Hauríem sabut una vegada per totes qui s'amaga sota el pseudònim del popular grafiter Banksy, autor del film?

El millor discurs ha estat el de Charles Ferguson, vencedor en aquesta categoria per un reportatge sobre la crisi econòmica, que ha denunciat a l'escenari que, tres anys després, cap executiu financer era a la presó.

Sense sorpreses

Ni tan sols el discurs del rei, és a dir, Colin Firth, ha sortit gaire del normal. Ha començat divertit, però ràpidament ha passat a agrair el premi a tota l'agenda de contactes del seu mòbil, com han fet tots.

Notícies relacionades

'El discurs del rei', guanyadora de la gala amb quatre Oscars

Luxe i esplendor a l'alfombra vermella dels Oscars

Els altres premis principals també semblen de justícia: Natalie Portman, Christian Bale i Melissa Leo han brodat els seus respectius personatges i els tècnics, també. Però els Coen s'han endut un bon revés a l'anar-se'n de buit. Es veia venir que seria la perdedora, però ni tan sols els pronòstics més cruels li negaven el premi a la millor fotografia.

Esperem que aquests 83 anys d'Oscars els serveixin per a alguna cosa i que, en la pròxima edició es posin d'una vegada les piles, o al final no veurà la gala ni el director de l'Acadèmia, que sembla que és l'únic que ha après a ser breu.