Molta estructura i poca obra

El gran salt (i últim durant un temps) de Julio Manrique al Lliure és un triple mortal, parlant en termes gimnàstics, del qual el director surt dret. Que no és poca cosa amb una obra d'estructura complexa comL'arquitecte,de l'escocès David Greig (1969). Perquè sota aquesta peça sobre el fracàs molt trista, dura i gens complaent bull una narrativa polièdrica i cinematogràfica. L'ensorrament, familiar i professional, de l'arquitecte Leo Black (Pere Arquillué) arriba a través d'una sèrie de seqüències/escenes/episodis que s'inicien en un dels seus projectes i passen, per exemple, del domicili familiar als carrers d'una ciutat, la cabina d'un camió o l'àrea de descans d'una autopista.

Manrique ha tornat a un autor anglosaxó per entrar a la Sala Fabià Puigserver, després de les seves aclamades adaptacions de Neil LaBute i David Mamet al desaparegut, i més recollit, Espai Lliure. El director fa fins i tot més gran la sala amb un enorme espai central, on s'ubica aquesta història de set personatges desorientats a la recerca d'una redempció que no saben trobar.

Al capdavant, hi ha un arquitecte que creu tenir planificada la seva vida com si fos una obra més. A poc a poc, haurà d'acceptar l'enderrocament del seu premiat complex urbanístic de l'Eden Court, com li exigeix la portaveu (Marta Angelat) dels seus inquilins, i el final del seu matrimoni amb una obsessiva esposa (Lluïsa Mallol).

Manrique resol amb encert en aquest gran espai, a partir de canvis d'il·luminació, les nombroses situacions deL'arquitecte.Al marge de les trobades familiars, la majoria es produeixen entre dos personatges: el matrimoni, la filla (Mar Ulldemolins) i un camioner solitari (Jordi Martínez), el fill (Marc Martínez) i el seu amic amant (Pol López), i l'arquitecte i la portaveu. No totes tenen la mateixa força i no totes arriben amb la mateixa nitidesa al públic que, situat en dues bandes, pot quedar lluny de l'acció.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

A més, l'ensorrament d'aquests personatges, paral·lel al del complex, sorprèn poc en una història escrita el 1996 i que sembla haver envellit malament. Hi ha personatges que corren i es mouen molt però que no tenen gairebé recorregut. Així que els veiem ja sabem de quin peu calcen. Sí que en té el de Leo Black, a qui encarna Pere Arquillué, gran com sempre. El seu és el perfil més elaborat per Greig. La resta, bastant menys. La neuròtica dona no surt de la caricatura i els joves Martin i Billy, del clixé delno future.

El que no hi falta és elsegell Manrique amb una valenta posada en escena amb música (Smiths, Cure, Pulp) i uns títols de crèdit espectaculars, després de la primera escena, que converteixen la sala en un cine.