Tom Sharpe torna a recuperar el seu desafortunat Wilt

Henry Wilt, el desgraciat professor creat per l'escriptor britànic Tom Sharpe que sempre acaba ficat en un embolic tremebund, va fer famós el seu autor amb tres novel·les escrites entre 1976 i 1984. Vint anys després, Sharpe va satisfer la nostàlgia dels seus lectors amb una quarta entrega,Wilt s'ha perdut. I ho torna a fer ambL'herència de Wilt(Columna / Anagrama). Els ingredients: l'ànsia de la dona de Wilt per fer-se amb l'alta societat, les salvatjades de les seves quadrigèmines, un aristòcrata obsessionat per les senyores grassonetes, un fill que només aspira a disparar a alguna cosa (a afganesos, a veïns o a senglars, li és igual)... Pur Wilt, una vegada més.

Des del seu retir de Llafranc, un amabilíssim Tom Sharpe es presta a parlar llargament, fumant un havà enorme amb 82 anys. ¿És aquest l'últim Wilt? «No, no ho crec -respon-. Probablement n'hi haurà un altre. Un altre Wilt, o alguna altra cosa que sigui divertida. És el meu únic do, i la raó per la qual escric». El seu exemple, el longeu P. G. Wodehouse, a qui admira «profundament».

La referència ve com l'anell al dit. Perquè el nou Wilt es llegeix amb un aire de nostàlgia més que de sorpresa, com es llegiria avui un Wodehouse o, en el seu gènere, una Aghatha Christie. Més una broma sobre una Anglaterra que ja no existeix que no pas una crítica del Regne Unit del segle XXI. Encara que segueixi sense perdonar -«ja és passat, però l'odio»- Tony Blair. Sharpe assenteix. Les gamberrades de les seves quadrigèmines semblen més aviat una versió perversa dels Cinc d'Enid Blyton, o una multiplicació per quatre de Guillem el Trapella, que les d'unes adolescents conflictives d'avui dia. «Sí, m'agradaven els llibres de Guillem. I les quatre germanes són fantasia. Perquè el que passa en la realitat és molt pitjor. Hi ha assassinats horrorosos, violadors de nens de tres anys. És fastigós».

Més. Les dones que envolten Wilt segueixen sent harpies i obsesses sexuals i el matrimoni, una condemna per a l'home. ¿No li han dit mai masclista? «No, no. És cert que elles són dominants, sempre estan dient què has de fer, discuteixes amb elles... Però la meva dona, per exemple, és meravellosa, extremadament intel·ligent». Això sí, busseja en el seu passat buscant una explicació. «De noi no sabia res de les dones, i després ja me'n vaig anar als Royal Marines...»

En les presentacions dels seus dos últims llibres, Sharpe va desconcertar els interlocutors parlant menys de les seves obres que dels seus nombrosos malestars («ara estic molt millor», aclareix, malgrat que ha passat mesos recuperant-se d'una relliscada), de com va estar «a punt de morir» a causa de la incompetència del servei públic de salut britànic (en particular d'un metge, anomenat Schlecker, que encara pronuncia fent esclafir cadascuna dels seus consonants) i de com va ser salvat per l'eficiència i el tracte humà rebut dels metges del Servei Català de la Salut («que sincerament, és molt bo»), com la seva inseparable doctora Montserrat Verdaguer, que l'acompanya durant l'entrevista.

MEMÒRIES / Ara, en canvi, la conversa deriva més aviat cap al seu passat. «He tingut una vida molt interessant... He intentat escriure la meva autobiografia. Ja he escrit unes 30.000 paraules, però això no és res, perquè la meva vida és massa llarga. I començo a estar cansat d'escriure sobre mi mateix. Em sembla que no continuaré», confessa. Verdaguer, en canvi, hi insisteix. «Té històries molt divertides», pressiona la doctora de Palafrugell.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

A casa seva, viu envoltat de fotografies en blanc i negre dels assentaments de barraques per a negres a la Sud-àfrica de l'apartheid, que va poder salvar quan va ser deportat («per al ministre de Justícia, n'hi havia prou de dir que era comunista, que no ho era»). Policies detenint africans («nazis», murmura), muntanyes de brossa... «Aquesta -explica- és una nena que sembla que està menjant alguna cosa. Però no és menjar, és una bala. Estava tan famolenca que la llepava per matar la sensació de fam, la tornava al plat i la tornava a agafar»

Va convertir la seva experiència amb l'apartheid sud-africà als seus primers llibres,Assemblea sediciosa iExhibició impúdica. ¿Per què va escollir la comèdia per explicar aquella realitat de Sud-àfrica, i no un llibre polític? Riu. «¡Perquè a Anglaterra em vaig casar per segona vegada i necessitava diners, és clar! I mai he aconseguit ni un penic amb un llibre seriós»