'La llegenda de l'Innombrable', el cine del tot s'hi val

Tot sembla indicar que Salomón Shang desitja convertir-se en alguna cosa com l'irreductible del cinema català. Sense cap relació amb les tendències imperants en el cine de no-ficció, però tampoc amb els films de pressupostos i trames més convencionals, nedant entre gèneres sense definir-se per la pràctica de cap d'ells, l'obra d'aquest curiós cineasta és decididament abusiva: fa moltes pel·lícules -moltes tenint en compte el que costa avui dia fer una pel·lícula malgrat les facilitats de la tècnica digital i l'autodistribució- i les que estrena són excessives en tot.

Notícies relacionades

BCN manté l’idil·li amb el teatre

El MNAC insisteix en el perill de traslladar els murals de Sixena

Pot ser que de totes elles, La llegenda de l'Innombrable sigui la més definitòria: cap altra la guanya pel que fa a abusos (de metratge, de personatges friquis, per definir-los d'alguna manera) i excessos. Suposada comèdia negra o de l'absurd, amb una figura proteica de fons, l'innominable que encarna Juan Luis Galiardo (que s'apunta a un bombardeig), la pel·lícula transcorre amb tedioses escenes en què es parla molt i la càmera mai està fixa sobre un trípode. El lleuger tremolor dels enquadraments és una metàfora del que resulta el film: una tremolor permanent entre el disbarat i la paròdia, entre el cine i el no-cine, entre la (teòrica) llibertat creativa i el tot s'hi val.

Moltes seqüències d'aquesta pel·lícula s'esgoten just al començar, i la majoria s'estenen interminablement. Shang fia també bona part del seu estil, o no estil, als seus actors habituals (començant per ell mateix), però cap d'ells entén el que vol dir pausa o excés. I si ho entenen, han decidit passar-ne olímpicament.