Les arrels de l'antisemitisme

Els primers llibres d'Umberto Eco (Alessandria, Itàlia,1932) que vaig llegir van ser Opera aperta i Apocalíptics i integrats, dos assajos enlluernadors sobre l'art i la comunicació. Fins que no va aparèixer la traducció d'El nom de la rosa, a mitjans dels anys 80, Eco era un semiòtic brillant, un savi simpàtic que dissertava còmodament sobre la filosofia escolàstica o sobre les tires de Charlie Brown. Fins i tot el manual de documentació que va escriure per als estudiants que volien fer la tesi universitària era amè. No és estrany que les seves novel·les esdevinguessin un fenomen editorial amb perfil propi.

El nom de la rosa situa una intriga detectivesca en un ecosistema monàstic, El pèndol de Foucault és una enciclopèdia novel·lada de les conspiracions universals, L'illa del dia abans s'endinsa en la ciència del Barroc, Baudolino ens duu a la picaresca de les croades i La misteriosa flama de la reina Loana revisita la cultura popular del segle XX.

DOCUMENTACIÓ / Entremig, l'autor encara ha tingut temps de publicar assajos sobre la llengua universal o sobre la història de la bellesa. La seva última novel·la, El cementiri de Praga, reuneix temes que ja havia tractat en altres ocasions, com la literatura de fulletó, el joc d'identitats, la unificació d'Itàlia i els drets d'autor.

Si bé en les novel·les anteriors la documentació ocupava un espai important, aquesta és pròpiament una novel·la històrica, és a dir que tots els personatges van existir tret del protagonista, el capità Simonini. Aquest presumpte militar és un espia que al llarg dels anys entra en contacte amb personatges com Freud, Garibaldi o Alexandre Dumas. Dins les arts que domina, ocupa un lloc preeminent la falsificació. És per aquesta via que és sol·licitat sovint per produir documents falsos que poden inculpar persones i també col·lectius, com ara els maçons, els jesuïtes o els jueus.

Al llarg del llibre, d'encàrrec en encàrrec, de plagi en plagi, el protagonista va component la seva obra mestra, que serà coneguda com Els Protocols dels savis de Sió, un document que va existir realment i que presentava els jueus com uns malvats amb un pla maquiavèl·lic per dominar el món. Els Protocols van tenir una gran influència en l'Europa anterior a la segona guerra mundial, i no només a Alemanya.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

El cementiri de Praga recull les fonts utilitzades en la redacció d'aquest clàssic de l'antisemitisme. Així mateix, resulta útil per fer-se una idea de com era la vida al Regne de les Dues Sicílies o al Segon Imperi francès. En canvi no resulta tan convincent des del punt de vista literari, ja que la multitud de personatges que envolten Simonini manquen de vida pròpia. De fet, el mateix protagonista resulta massa fred perquè el puguem considerar consistent, ni tan sols repulsiu. Les seves dues passions, la seguretat i la gastronomia, no basten per crear un vincle amb el lector. El llibre s'obre amb descripcions i digressions memorables, i després es perd en una successió de conxorxes i delacions que, per més que estiguin documentades, resulten excessivament rocambolesques.

Després de les quasi 600 pàgines de la novel·la, la digestió és tan pesada com les que feia Simonini després d'un dels seus àpats pantagruèlics. Hi trobem a faltar, en canvi, la tensió i la bellesa. Hi brilla la intel·ligència, no pas la literatura.