Crisi de continguts

P er vertebrar la societat, ­l'última cosa que pot fer la cultura és donar-li l'esquena, mirar cap a una altra banda, conformar-se amb l'entreteniment, consolidar l'imperi del mercat, confiar en els nous paràmetres que la consideren creativa per definició, resistir i reclamar com un pollet afamat. La cultura no ha d'esperar que els temps millorin sinó que s'hi ha d'implicar, aliar-s'hi, prendre posicions, incidir, explorar, incomodar-la, reflectir, esgratinyar la superficialitat i el conformisme. Esperar que escampi és es­capista.

El daltabaix de l'economia comporta, de manera automàtica, crisi de continguts. S'equivoca qui es queixi de les dificultats sobrevingudes, qui no comenci per qüestionar els seus propis paràmetres. Què faig, què dic, a qui, quin sentit té.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Ara que el cinema es renova, comença a descobrir la realitat, i tot esperant que de seguida ­contamini la ficció televisiva, convindria un debat sobre els continguts del teatre. El Lliure i el Romea contra el Nacional. Els alternatius contra l'oligopoli de les grans companyies, ara tan sols marques. La persistent in­vasió de la banalitat, servida amb una perfecció formal que fóra encara molt més admirable si no servís de tapadora. El privat fent de públic i el públic apropiant-se del teatre comercial. El con­formisme d'un públic al qual s'ha fet confondre art amb massatge emocional. Al final, molts dels que no ens pensàvem acabar així, anem al teatre a veure la ­tele.

Posem dos exemples, Agost, de Tracy Letts, estrenada amb gran èxit al Nacional, i Un home amb les ulleres de pasta, de Jordi Casanovas, al FlyHard, a Sants. El teatre més espaterrant i potser el més humil de Barcelona. A Amèrica del nord i del sud, Agost és un èxit de taquilla, teatre comercial de qualitat. Aquí figura com el gran esdeveniment de la temporada, pagat per tots al Nacional. Mentrestant, Casanovas i el seu FlayHard, que parlen d'ells, d'aquí i des d'aquí i amb major penetració i pertinença (si bé amb no tanta pirotècnia verbal) es troben arraconats, quasi clandestins. No és un cas únic. N'hi ha de molt pertinents que ho tenen més cru i han de buscar-se la vida a fora.