crònica

El límit del bé i el mal

Pau Miró dirigeix de manera brillant el 'thriller' policial 'Pluja constant'

Denny (Joel Joan) agafa pel coll Joey (Pere Ponce).

Denny (Joel Joan) agafa pel coll Joey (Pere Ponce). / NINSTUDIO

1
Es llegeix en minuts
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA

Chicago anys 80. Dos policies patrullen pels carrers de la ciutat. Crim, màfia, drogues, prostitució i tots aquells elements tan tòpics del gènere negre apareixen en el seu camí.

Joey (Pere Ponce) i Denny (Joel Joan) són, a més de companys, vells amics. El primer, encarnació del poli bo, és un tipus solitari, alcohòlic i secretament enamorat de la dona del seu col·lega. El segon presumeix de ser un amant de la família, però fora d'ella es mostra com el poli dolent: irascible, violent i sense escrúpols a l'hora d'abordar pràctiques corruptes.

Keith Huff, autor dePluja constantestrenada a La Villarroel, no aporta res que sorprengui l'espectador familiaritzat amb el cine negre americà. El fet diferencial està en la forma d'exposar la història. Els intèrprets l'expliquen dirigint-se al públic i interpel·lant-se l'un a l'altre. Semblen personatges extrets d'un còmic, però no hi ha trets confusos en el dibuix dels sentiments de la parella. En el treball d'orfebreria del muntatge surten a la llum tant els matisos dels seus diferents perfils com l'entorn humà que no es veu en escena.

Notícies relacionades

Pau Miró -autor i director de la trilogia formada perGirafes, Búfalsi Lleons-ha resolt de manera brillant la papereta de donar força i dinamisme a una producció amb molt de risc. Primer, elegint bé dos intèrprets capaços de mantenir la tensió psicològica delthriller,i segon, gestionant el seu potencial fins a l'últim detall fent creïbles cada una de les seves accions. Aconseguir que t'oblidis de Joel Joan per veure únicament Denny i aconseguir el mateix amb Pere Ponce fins a sentir-lo només com el sofrent Joey té un mèrit inqüestionable, atribuïble al minuciós treball de direcció i a la implicació dels actors.

BARALLES I ACCIÓ / El vestuari, l'espai sonor i, sobretot, l'excel·lent il·luminació d'Albert Faura són recursos molt ben utilitzats. El clímax del relat es manté en tot moment. Un incident portarà els policies davant Afers Interns i aquest i altres fets posaran a prova l'amistat d'aquests frustrats aspirants a Starsky i Hutch. Però no pensin en un muntatge estàtic. Hi ha baralles i acció i una línia molt clara de la frontera entre el bé i el mal. Francament recomanable.