Un 'txékhov' d'aire fellinià

Les seves direccions precedents en sales de menys calat van provocar tants elogis que el salt a un gran escenari, com el Romea, de Julio Manrique havia despertat gran expectació en el món teatral català. I a aquesta alternativa en una plaça de primera s'hi afegia el fet que es produïa en un teatre del qual serà el director artístic a partir de la temporada que ve. Doncs bé,L'hort dels cirerers de Julio Manrique no va decebre, per descomptat, però tampoc va deixar el gran regust que tots els assistents a l'estrena probablement esperaven.

Si fins ara havia dirigit textos anglosaxons contemporanis, Manrique aquesta vegada va triar un clàssic, untxékhov,això sí passat pel tamís de David Mamet, autor de referència per a l'actor i director barceloní. La versió resta transcendència i càrrega social al retrat de la decadència de la classe aristocràtica russa a finals del XIX, quan Rússia entreveia les albors d'un canvi dràstic de la seva societat perquè el règim tsarista agonitzava. Mamet renuncia a la retòrica en benefici d'augmentar el to de comèdia, portat gairebé fins a la farsa, de les dificultats d'una família que es veu abocada a vendre la seva finca pels deutes acumulats.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

CONFUSIÓ I VALENTIA / Manrique ha volgut convertir els personatges d'aquella família en uns friquis, i els ha dotat d'un aire «fellinià», segons les seves paraules. Però aquesta aposta gairebé resulta vodevilesca, amb molta activitat en l'escena, cosa que pot arribar a provocar confusió en alguns moments. En l'arrencada, per exemple, la trama no flueix amb ajustada precisió. Manrique ha apostat per una posada en escena valenta per a un muntatge amb 12 personatges que trenquen la quarta paret molt sovint, que es mouen pel Romea ben còmodament. Fins i tot un d'ells, l'esbojarrada institutriu Charlotta (Sandra Monclús), arriba a interpel·lar directament un espectador a qui li pregunta el seu nom. Però no tenim notícies de tots amb la mateixa claredat, cosa que pot resultar perjudicial per a espectadors no iniciats en aquesta obra de Txékhov.

El que no se li podrà retreure a Manrique és que ha volgut entrar al Romea amb una proposta ambiciosa, per la porta gran. Com ho és la impactant i profunda escenografia de Lluc Castells, detallista fins a l'extrem, i amb una capacitat per transformar-se tan sorprenent com instantània. L'ampli repartiment manté el bon to interpretatiu que defineix els treballs de Manrique, però sense la finor extrema de propostes anteriors. Entre tots alimenten el to de farsa que imprimeix Mamet a la peça de Txékhov i que probablement l'acosta a aquells espectadors que han seguit fidelment Julio Manrique des que va debutar com a director. H