Nick Hornby 'unplugged'

Nick Hornby (Maidenhead, Gran Bretanya, 1957) és un bon home. S'aprecia en la defensa que fa dels seus personatges. Els estima. Si se li pregunta per què no maduren, per què tenen problemes de parella, li deixa anar al personal: «¿Bé, i vostès què han fet? ¿Han descobert la vacuna contra el càncer?». El popular escriptor britànic va fer ahir una breu visita a Barcelona per presentarJuliet, Naked(Empúries / Anagrama), la seva última novel·la. Les presses per tornar a Londres també tenen a veure amb els bons sentiments. És un dels impulsors del Ministeri de les històries, una iniciativa que incita nens i adolescents a l'escriptura als barris més deprimits de Londres, de manera semblant al que Dave Eggers fa als Estats Units. Aquesta tarda inaugurarà el centre.

Aquesthooliganbenèvol -és seguidor de l'Arsenal, club que està en la base de la seva novel·laFiebre en las gradas- ha tornat en la seva novel·la a un terreny que li és propi, el de la música pop, al qual ja va dedicarAlta fidelitat. Quinze anys després d'aquella història torna amb uns personatges similars a aquells però molt més grans, desenganyats i a prop de la crisi dels 40. La història, senzilla i despullada com el seu títol, s'inscriu en un triangle amorós per un professor fanàtic de l'imaginari Tucker Crowe, un músic de culte que es va esborrar del mapa sense previ avís, la seva parella, una dona avorrida, i el mateix Crowe, una espècie de Salinger amb una història molt més banal.

Hornby aborda en aquesta novel·la el tema dels seguidors incondicionals dels artistes i això el porta a establir un curiós paral·lelisme amb la seva pròpia literatura. «Hi ha dos tipus d'artistes. Els que diuen les coses d'una forma directa i els que ho fan de manera més obliqua. Bruce Springsteen és dels primers, i Bob Dylan dels segons. Tots dos tenen el mateix nombre de fans. La principal diferència entre tots dos és que els seguidors de Bob Dylan no estan gaire segurs d'entendre el que diu aquest i per arribar a aquesta comprensió necessiten regirar a les seves escombraries. Això és una cosa que no passa amb Springsteen, els missatges del qual sempre són molt clars». D'aquí que Hornby estigui convençut que la seva literatura, directa i sense pretensions, està més en sintonia amb la música del Boss. «Em temo que no sóc la mena d'artista que atrau els fans».

Transformació

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

EntreAlta fidelitat iJuliet, Nakedmoltes coses s'han quedat pel camí. «Llavors no hi havia internet i encara existien botigues de discos». En aquesta transformació fulgurant, diu, «la música ha passat de ser un objecte tangible a ser una forma pura». Internet, assegura, ha canviat la perspectiva respecte al fenomen musical, «la manera en què sentim i entenem les cançons, però també la pròpia consideració dels artistes quan es busquen a la viquipèdia».

No li agrada que l'anomenin nostàlgic i per demostrar-ho assegura que ja no escolta vinils. «Quan érem joves crèiem que la història s'aturava allà on érem, però no és així. La història de la música popular tal com l'entenem a penes té 60 anys, un temps molt breu, però això és una cosa que només percebem ara. Va ser un període extraordinàriament ben remunerat. Cada vegada és més difícil veure com pagarem als músics pel que fan, perquè la gent no deixarà de crear música».