A la recerca del punt buit

La primera escena de la condensada novel·laPunt omega, de Don DeLillo (Nova York, 1936), transcorre a la sala on la cèlebre instal·lació del videoartista Douglas Gordon, 24 Hour Psycho, llisca entre les escletxes del temps. L'obra en qüestió alenteix l'incontestable clàssic de HitchcockPsicosifins a fer-lo durar un dia sencer, de manera que cada gest, cada mirada, cada cara i cada cos es descomponen en temps pur, en una cascada d'instants que ens permeten descobrir què hi ha darrere de les imatges, quin és el seu misteri al marge del que pensen els cànons. És el poder del vídeo, el poder d'arxivar la història del cinema, i mentrestant, aprofitar per congelar les seves troballes i fer-nos-hi pensar com si visquéssim en una illa on només existeix l'art i la consciència. «Era una cosa que el tenia hipnotitzat, les profunditats possibles en la desacceleració del moviment, les coses per veure, la profunditat de les coses tan fàcil de no ser percebuda en el costum superficial de veure», escriu el narrador.

EL VÍDEO / I el narrador és DeLillo, que ha entès fins a tal punt en què consisteix l'ontologia del vídeo -treballar amb el temps fins a fondre'l en un punt buit, en un zero, un no-res existencial- que ha decidit convertir-la en objectiu últim de la seva empresa literària. Aquesta és la tercera novel·la breu de DeLillo, després deCosmòpolisiL'home del salt. Tres personatges, un desert i un projecte: traduir en paraules la negació del temps. O el temps fent-se vell de sobte però amb una lentitud exasperant, buscant aquell estat -xifrat en l'obra de Teilhard de Chardin, sacerdot, paleontòleg i filòsof francès preocupat per definir el potencial espiritual de la matèria- en què la consciència s'acumula i comença a reflectir-se en si mateixa. En fi, l'estat previ a convertir-nos en pedres, i tornar a començar a partir d'un tot sideral que aglutina les reflexions dels homes.

Per això fa tot l'efecte que la novel·la és literatura succinta, sòlida i austera, tan esquemàtica com precisa: és el llenguatge com a metrònom d'aquell món en extinció (Amèrica del Nord) que DeLillo relata des deRuido de fondo.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Els personatges no ho sónstricto sensu,perquè es comporten com figures retallades en un diorama dibuixat per una consciència superior. Existeix una veu que es resisteix a ser filmada per un documentalista que ens recorda el David Bell d'Americana, sempre enganxat a una càmera de 16 mm. És la veu de Richard Elster, enigmàtic assessor del Pentàgon que estima les «guerres Haiku» (en tres paraules), que defensa les mentides de l'Estat amb un got de whisky a la mà, que sembla enamorat de la seva filla Jessie abans que aquesta desaparegui sense deixar rastre.

Elster es resisteix a ser filmat perquè no vol fer una confessió, com si, en la seva lúcida mesquinesa, expressés el desig d'ensenyar-nos a què atenir-nos quan veiemrealmentuna imatge. Les intencionalitats polítiques dePunt omegasón vagues, perquè el que li interessa a DeLillo és que el lector vegi i que, en el procés, la imatge, no importa la seva filiació ideològica, aprengui a pensar-se a si mateixa, com en la instal·lació artística de Douglas Gordon. El que els explico els pot semblar fred, cerebral i esotèric, però en veritat és apassionant.