Contra el servilisme

Verdaguer va posar en pràc­tica, entre nosaltres, la insubmissió de la cultura davant del poder. Encara no és prou conegut, potser perquè és massa exemplar, el seu enfrontament a l'aliança entre el poder polític i el diguem-ne delegat a la terra de l'espiritual. Una insubmissió ­personal, no planificada, ni tan sols prevista per ell. No penséssim en el contemporani J'accuse deZola.Verdagueres va sentir perseguit, no sense motiu, i es va re­botar. En comptes d'arronsar-se va plantar la seva bandera, enfront del poder, a totes, conseqüent, amb força, sense por. Al seu enterrament, cent mil ­persones.

El Modernisme català, també una mica extemporani, parteix de la idea que la cultura va pel seu compte. Iconoclasta, fins i tot pintoresc, però molt més conseqüent, planificador i responsable del que se sol pensar. El Noucentisme aplica la col·laboració entre política i cultura, de tu a tu, per aixecar plegats el país. Quan intel·lectuals i burgesos van partir peres, per la traïció de la Lliga al catalanisme, els cappares de la cultura van fer un partit, Acció Catalana, que va obtenir un gran èxit electoral. Durant uns quants decennis, el protagonisme de la cultura com a motor de la història fou inqüestionable.

L'any 1927,Josep Pla, que ­formava part de la intel·lec­tualitat progressista i catalanista, es va canviar de camisa i, de la nit al dia, va passar al servei deFrancesc Cambó, en una ma­niobra de gran abast i repercussió. Allò queVerdaguerhavia inaugurat,Plaho clausura (també per interessos personals). La ­biografia encensària deCambó que aleshores escriuPlarepresenta el retorn de la cultura al servi­lisme. Tothom es va enfadar, però la via del servilisme cultural quedava reoberta. Cap a la dreta amb molt de cinisme. De seguida ­també cap a l'esquerra, per ­al­truisme i convicció revolucionària.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Durant la postguerra, la cultura lidera Catalunya des de la seva forçosa autonomia. En la demo­cràcia recuperada, cedeix el lideratge i acaba arraconada o a remolc de la política. Cap dels intents de recuperar l'autonomia i el relleu de l'es­fera cultural ha tingut èxit.

¿Qui està a favor de tornar-ho a intentar?