Rendit davant una novel·la aclaparadora

Hi ha reptes titànics que mereixen el reconeixement només pel fet de la decisió d'afrontar-los. Intencions tan plausibles poden, no obstant, no veure's correspostes amb resultats d'igual altura. D'alguna manera, és el que s'esdevé al Lliure de Montjuïc amb laVida privada de Xavier Albertí, una adaptació teatralmarca de la casade la monumental novel·la de Josep Maria de Sagarra.

El director descobreix molt aviat les seves cartes. En un començament amb l'escenari a les fosques, la veu profunda de Pere Arquillué desgrana el primer dels monòlegs amb l'escriptura de Sagarra que trufaran la proposta. Quan es fa la llum, un ampli espai escènic amb un piano, un llit matrimonial i una escala d'època serveixen per emmarcar la història dels Lloberola, la família burgesa abocada a la decadència, econòmica i moral, a la Barcelona d'inicis del segle XX. Un entorn que veurem retratat en la seva alta societat i en els seus baixos fons.

EN TERCERA PERSONA / El text de Sagarra és tan poderós que un admirador confés com Albertí no s'ha resistit en la seva dramatúrgia a fragmentarlo, al peu de la lletra, en boca del seu ampli equip d'actors. I no tots aconsegueixen fer-lo arribar amb nitidesa a la platea. Però aquesta aposta deriva en llargs parlaments en tercera persona en què el joc teatral, escàs amb freqüència, no acompanya un pes narratiu tan aclaparador. L'únic moment de pausa arriba amb els números musicals. Si hi afegim queVida privadasupera les dues hores i mitja de durada, l'espectador es veu sotmès a una prova d'esforç i atenció considerables. Pot ser que sigui demanar molt.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Potser per aquesta raó, a la segona part l'espai escènic es transforma, com gairebé no havia passat abans, per dotar la història de més dinamisme. Albertí introdueix l'ús del vídeo amb unes imatges de l'època, canvia d'ubicació el pianista i també mou l'escala en una vistosa escena coral. Forma part d'un dels números musicals de la dècada dels anys 20 i 30, d'aquell aire cabareter i arrevistat tan del gust del director de Lloret de Mar. No en va s'ha convertit en un consumatarqueòleg en permanent recerca d'un patrimoni musical ignot, centrat últimament en el que va clavar les arrels en els primers anys del centenari Paral·lel.

Són moments en què l'obra també puja de to, per exemple amb un Oriol Genís com un caricaturesc Primo de Rivera abillat amb uns corretjams d'estil sadomaso. La sensació, però, que una gran novel·la s'allunya no s'aparta de la platea, i que el muntatge mai troba la millor adaptació escènica, malgrat el notable treball d'intèrprets de provada solvència com Pere Arquillué, Oriol Genís, Imma Colomer, Mont Plans i Àurea Márquez.