Sartre i el futbolí

«L'amo del bar ens deia: 'Feu menys soroll, que Sartre està treballant'». Això passava en un cafè de Montpartnasse, on un jovenet Jean-Michel Guenassia (Alger, 1950) veia sovint l'escriptor francès. «Seia en una taula petita i fumava i escrivia mentre els meus amics i jo jugàvem al futbolí», recorda l'autor. Un dia va veure Sartre jugant a escacs amb el novel·lista Joseph Kessel. «Es partien de riure i em vaig preguntar per què», explica. Aquesta imatge li va quedar gravada i sobre ella va forjarEl club dels optimistes incorregibles(Edicions 62 / RBA), una gran novel·la que recorre el París dels primers anys 60, submergit en la guerra d'Algèria i transitat per refugiats de l'Est que fugien de les purgues comunistes.

Alguns es reunien albistrotque freqüentava Sartre, i formaven el club que dóna títol al llibre i al qual va el jove protagonista Michel, fil conductor entre les múltiples històries que narra la novel·la.

«Fa 15 anys un refugiat hongarès em va dir que Sartre i Kessel els donaven diners perquè estaven en la misèria. 'No ho deien a ningú, no fanfarronejaven, eren molt generosos. Però Sartre era un mala peça i em fotia acceptar els seus diners', em deia. Vaig voler escriure històries amb contradiccions com aquesta d'un refugiat anticomunista que accepta diners d'un comunista», explica.

Refugiats de l'Est

¿Són diferents els refugiats d'avui? «El que ha canviat és que llavors França era un país hospitalari, que donava asil polític als immigrants i avui els expulsa per motius electorals.» «Sarkozy -vaticina- serà derrotat a les eleccions».

Guenassia era advocat però volia escriure i es va fer guionista i fins i tot va publicar una novel·la negra el 1986. Dues dècades després ho va deixar per dedicar-se, fa set anys, a la que anomena «la novel·la de la meva vida». Amb ella ha guanyat el Goncourt des Lycéens, que atorguen 2.000 joves entre les finalistes al Goncourt, i ha passat amb nota la prova de crítica i públic.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

«Volia explicar històries polítiques però lligades a històries d'amor. Parlar de coses íntimes, carnals i transmetre emocions», assenyala. Així, a més del desamor entre els pares de Michel, a través del seu germà, Franck, i de Cécile, sorgeix la guerra d'Algèria: «La història d'un país colonitzador que es va voler beneficiar d'un altre mitjançant la força del seu exèrcit. França va considerar Algèria un departament francès, va creure que era seva. Va ser un malentès monstruós, com el que passa entre Israel i Palestina. No es pot imposar res per la força, amb tancs i murs. No s'aconsegueix res amb violència».

I a través de Tibor i Imré o de Leonid i Milena sorgeix el comunisme. «D'una banda, vaig voler narrar la història de les fotos manipulades per l'estalinisme, sobretot dels que hi han d'esborrar algú que estimen o coneixen». I de l'altra, «com la gent s'aprenia de memòria molts poemes per salvar-los de la crema del KGB». Així va passar amb Anna Ajmátova, Osip Mandelstam o Pasternak, represaliats pel comunisme. «Va ser com aFahrenheit 451però no era ficció, era real».