Magda Puyo: «Els adolescents són el que nosaltres hem fet d'ells»

-¿Qui és Bashir Lazhar?

-És un algerià que emigra al Quebec [Canadà] amb l'esperança d'obtenir l'estatut de refugiat i que la seva família el podrà seguir. L'obra narra els seus esforços per sobreviure, el xoc cultural i el seu coratge davant els prejudicis contra els àrabs.

-¿Què el va atrapar de l'obra?

-La implicació ideològica de l'autora, és una faula política, un text que va més enllà de les desventures amoroses del personal. El més interessant és que es tracta d'un home corrent, un professor que l'únic que pretén és ser feliç, i no el deixen. Perquè no es tracta d'un futbolista o un artista famós. Aquesta és la qüestió.

-Una obra amb missatge.

-Parla del respecte al pensament lliure, el rebuig dels fonamentalismes, siguin àrabs o occidentals. Bashir busca aquest respecte. A més, hi ha una reflexió sobre l'educació. L'aula és l'escenari més fort per construir el pensament i el respecte.

-Molts creuen que els adolescents han perdut aquest respecte.

-Jo sempre defenso que són el que nosaltres hem fet d'ells. Són un producte nostre.

-Es veuen molts monòlegs, ¿la crisi els ha posat de moda?

-Sí, es nota molt en aquesta professió, el primer que afecta és la cultura i l'educació. Però el format de monòleg et permet molts jocs formals.

-¿Quin és el seu en el muntatge?

-He convertit el monòleg en un diàleg entre l'actor i un músic que representa el seu àlter ego i punteja les seves emocions amb sons i sorolls d'acordió, d'una cadira arrossegada, de bales, un xiulet... I el muntatge és un puzle ambflash-backsi trasllats a diferents espais escènics.

-¿Té algun altre projecte?

-Preparo el meu primer Brossa. Un repte grandiós. Era tan modern als 40 i 50 que fins i tot avui ho segueix sent.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

-Vostè ha dit que la cultura que viu dels clàssics està morta.

-Sí, quan el repertori clàssic ocupa el 60% de la programació és una cultura del passat. Es recolza poc l'obra de l'aquí i ara. Tots els grans dramaturgs han parlat dels seus temps, i ara només es mira als clàssics.