Llengua i dignitat

L'any 1977, quan lluitàvem esperançats per deixar enrere el franquisme i el català encara no havia recuperat, amb l'Estatut de 1979, l'oficialitat, el professorAntoni M. Badia i Margarit va publicarCiència i passió dins la cultura catalana. Un títol que explica molt bé la conjunció fructífera entre l'esperit acadèmic i el compromís cívic que podíem trobar ja per exemple a l'Institut d'Estudis Catalans creat perPrat de la Ribal'any 1907. I que continua impregnant i impulsant l'acció de la nostra acadèmia nacional, com ho fa en la tasca capdavantera que duen a terme les nostres universitats.

Al nostre país la ciència i la passió no es contraposen, sinó que sovint caminen juntes. Pocs casos trobaríem tan emblemàtics d'aquesta modèlica confluència com el deJoan Solà, lingüista eminent, que, després de fer una estada en universitats del Regne Unit, va contribuir decisivament a incorporar els nous enfocaments metodològics a l'estudi i a la descripció de la llengua catalana. Ja la seva primera obra,Estudis de sintaxi catalana, va constituir un saludable revulsiu que eixamplava i modernitzava la lingüística catalana.

Però més enllà d'aquest vessant acadèmic,Joan Solà ha estat un referent generós i incansable en l'exigència que el català sigui una llengua de plenitud. Ho ha estat en les seves coratjoses preses de posició, en els seus articles... Ho vam constatar de nou, i ¡amb quina determinació!, quan l'any passat li va ser lliurat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Un reconeixement que va rebre amb un discurs realment memorable, que transmetia fe en el país i en la llengua, i una emoció que avui revivim amb tota la seva força.

Les llengües són instruments fonamentals de comunicació. I cal dominar-les bé per poder desenvolupar una vida personal, professional i social fecunda.Solà, que tenia un bagatge immens de recerques i reflexions sobre la llengua, ens oferia insistentment aquest missatge d'exigència i de responsabilitat en la nostra relació amb el llenguatge, per parlar i escriure cada cop més encertadament, amb més riquesa de recursos, amb més expressivitat, amb més precisió.

Però les llengües són també una expressió essencial de la nostra identitat. Passa en el cas del català, com en el de totes les altres llengües. Som davant del món per la nostra història, per la nostra terra, per la nostra cultura, per la nostra llengua. El català és la llengua pròpia de Catalunya no pas perquè ho estableixi l'Estatut, sinó perquè és l'idioma sorgit en aquest país ja a l'edat mitjana, el dels nostres grans clàssics medievals, el deVerdagueriMaragalli el que s'hi ha parlat ininterrompudament des de fa més de mil anys.

Notícies relacionades

Una veu icònica de la cançó italiana i autor de ‘Sapore di mare’

Ouineta, un talent exagerat (i verificat)

Solà, que ha impulsat, amb energia i rigor, obres monumentals com la Gramàtica del català contemporani, ens ha ensenyat a conèixer més aprofundidament la llengua catalana. Però, a més, científic apassionat com era, home cívic i tenaç, ha fet de la seva vida un exercici admirable de dignitat personal i col·lectiva al servei d'una causa que molts sentim com a nostra. La d'un país que creu en ell mateix i en el seu futur, la d'un poble que, conscient del seu passat, el reivindica no pas des de la nostàlgia, sinó des d'una enorme vocació de futur.

Celebrem l'obra i la vida de Solà. Però sobretot honorem-les proclamant-ne la vigència, reivindicant-les amb el nostre personal compromís quotidià amb la llengua catalana.