La Suñol exhibeix l'obra de Luis Gordillo pintada «amb llibertat»

Josep Suñol és el principal col·leccionista espanyol d'obra de Luis Gordillo (Sevilla, 1943) i Fernando Vijande va ser el galerista madrileny de l'artista durant dècades i un dels primers que van confiar en el seu talent. A més, Suñol i Vijande eren amics. I aquesta relació, més les peces que tots dos van reunir del pintor durant els anys 70 i 80, és la base de l'exposicióLuis Gordillo. Sense títol (provisional), que estarà fins al 29 de gener a la Fundació Suñol (passeig de Gràcia, 98). Una exposició que «té essencialment un rerefons sentimental i nostàlgic; històric o historicista, diríem. Una relació d'afecte Suñol-Vijande, més un afegit, que jo represento», explica Gordillo.

El títol fa referència al procés creatiu d'aquest artista, premi Velázquez del 2007, i a la permanent revisió a què sotmet la seva obra: no dóna mai una peça per acabada. «Pinto amb molta llibertat, vomitant el que penso, però tot té un límit i la llibertat, també. Hi ha un moment que necessito parar, analitzar l'obra i continuar». Un desenvolupament artístic que pot durar anys i que pot acabar per tornar a començar.Situación meándrica 3 és una peça datada l'any 1986, però d'ella deriven peces datades el 1987 i el 2010. Aquestes últimes «fetes expressament per a la mostra, per arrodonir el sentit», apunta.

L'exposició, que reuneix un total de 85 peces, se centra en dos períodes molt concrets de la seva producció, els anys 70 i 80, quan va començar a treballar amb la fotografia i en el duplicat d'imatges. «És un procés constant en la meva obra. Als 60 vaig començar a utilitzar la fotografia per duplicar-la, en el sentit pop. Després, als 70, vaig començar a fer-la servir com a neutralització i estudi de la pintura, per disseccionar-la», recorda. I sobre el paper de totes dues tècniques, apunta: «La pintura és el desig, i la fotografia, l'estudi sobre el desig».

PROCÉS VERTICAL I HORITZONTAL / Les peces de Gordillo dels anys 80 prenen com a punt de partida una foto, ja sigui de premsa o d'una obra prèvia: «Si veig una part interessant d'un quadro, la fotografio». A partir d'aquí realitza duplicats i quadricromies que modifica amb la tècnica delcollage. I quan el resultat és satisfactori, pinta un nou quadro. És el cas deTrío gris y vinagre (1976),Cabezas rosas (1977),Payseyes (1979) iTraslapiel, Traslapiel (1980). Encara que també pot passar tot al contrari, que sorgeixi una pintura espontània comGruyère(1983), de la qual no existeixen treballs previs ni derivats. De fet, Gordillo afirma que no té cap pauta determinada. «La pràctica és la llibertat total. Hi ha obres en què em cenyeixo a un model i altres, com aquesta, en què no ho faig. No hi ha un treball previ. Agafo i començo a pintar».

Aquesta manera de treballar, en què «la imatge es neutralitza amb la fotografia», Gordillo l'anomena «procés horitzontal» i la contraposa al «procés vertical», molt més utilitzat en els quadros dels anys 70, com aCabeza macho(1973), en què l'artista buscava la profunditat de l'espai a través del color. «Un treball molt més dur psicològicament». El resultat és que en els quadros dels 80 els colors són més freds i recorden els tons de les impressions. I en les peces dels 70 són més pictòrics i càlids. «Aquí hi ha un dramatisme i una lluita de colors que no es veu en els treballs posteriors», afirma.

Notícies relacionades

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’exclusiva de Paulina que Colate no va consentir

FIGURACIÓ I ABSTRACCIÓ / El tractament del color no és l'única diferència que deriva dels dos processos de creació, aquests també van molt lligats a la figuració i l'abstracció. «Als 70 hi ha treballs més figuratius i als 80, més abstracció, encara que mai és total. De fet, tant faig abstracte com figuratiu, tant me fa».

Però no tot és pintura en l'art de Gordillo. La mostra la tanquen les serigrafiesSeis personajes (1977) amb textos poètics escrits per ell mateix. «El dibuix i el text són independents però paral·lels en el tractament irònic», explica.