La Zaranda porta a Salt un «sainet esperpèntic» amb fantasmes

«Nosaltres pintem sobre l'escenari d'una manera simbòlica l'Espanya negra, la de Goya, Solana... I la de l'esperpent», explica Paco de la Zaranda, director de la companyia de Jerez que porta el seu nom i que demà estrena a Temporada Alta un nou muntatge:Nadie lo quiere creer (La patria de los espectros), a partir del text d'Eusebio Calonge.

Pinten, emocionen i transcendeixen. Ja fa 32 anys que ho fan amb el seu peculiar discurs escènic, aplaudit i premiat a mig món. «No volem solament emocionar, sinó arribar al cervell, a la consciència. Fer que els espectadors reflexionin i es mirin al mirall». En la seva nova creació, un «sainet esperpèntic», la defineix, han fet un pas artístic més. «Hem passat de la pintura a la taxidèrmia: els personatges són éssers dissecats».

Davant la platea del Teatre de Salt apareixeran tres fantasmes -els actors Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Enrique Bustos-. Ànimes en pena que vénen «a jugar amb els que les contemplen». Són els últims supervivents d'una casa de noble i remot llinatge. La senyorial vivenda és ara una ruïna, com ho són els seus habitants. «Igual que en altres obres parlem de la devastació del temps. Temps íntim que ens ocorre a nosaltres i que es pot extrapolar a tots», sosté el director. Un exercici de memòria individual i col·lectiva presentat amb l'expressionisme visual i la singular recreació poètica de la companyia.

MORT I ESPOLIACIÓ /Amics de l'abstracció,Nadie lo quiere creer és un dels textos més concrets que han abordat, «ple d'imatges» que els han permès accelerar el procés creatiu. Els personatges -o més ben dit «figurants en aquesta pàtria espectral»- són la vella i moribunda mestressa de la casa i dos parents que es volen emportar l'herència. «Aquesta és només l'anècdota de què partim per parlar de la nostra pròpia història i de la d'Espanya. L'Espanya del sainet i de l'esperpent», afegeix el creador andalús. És, explica, un retrat en blanc i negre. «El blanc de la mortalla del temps i el negre del buit que representa l'espoliació de la dona».

Notícies relacionades

Casada, viuda i siciliana

Els crítics rebaten el jurat que va menysprear Tanxugueiras al Benidorm Fest

Al muntatge no hi falta la parca, presència constant en les seves obres i que aquí assetja la vella senyora per destapar les misèries humanes i els mesquins interessos. «Riure's de la mort és el millor. El romanticisme sempre va parlar de la mort i nosaltres ho fem amb el contrapès de l'humor».

Humor i tragèdia s'uneixen en un univers zarandià habitat per personatges extrems i al límit. Símbols de la desesperació i la devastació humanes, amb ells dibuixa La Zaranda uns quadros «terriblement vius» fugint de les escenografies rutilants i utilitzant els objectes com a recursos dramàtics. «Ens interessa la veritat. I en tots els nostres treballs, que són les nostres criatures, hi deixem trossos de nosaltres mateixos. Sobre l'escenari, no hi ha d'haver res, ni una acció, ni un objecte ni una paraula que no hagi brotat dels nostres sentiments».