'Ahir d'amor i avui encara'

En la nostra vida literària, com sol passar en altres àmbits, no sempre les figures més interessants són les que tenen més projecció. Un dels escriptors catalans més singulars ésRicard Creus, que ha conreat tant el vers com la prosa o la dramatúrgia. Profundament unit al món de l'art com a creador, assagista i professor, l'any 2006 va veure recopilada la seva obra poètica al volumCada dia un dia. I convé recordar queCreus, nascut a Barcelona l'any 1928, ha aconseguit guardons tan prestigiosos com el premi Sant Jordi de novel·la de l'any 1985 ambPosicionso l'any 1991 el premi Rosa Leveroni de poesia perRetornar a Itàlia.

AraRicard Creusacaba de publicarAhir d'amor i avui encara(Meteora), un títol sota el qual aplega quatre reculls:Fruites del temps collides amb desgana, Poemes d'amat i d'amant, 7 cançons d'amor i totiDeixant d'amor, que comparteixen amb plantejaments estètics diversos, la mateixa temàtica amorosa. Que ningú no esperi, però, trobar-hi versos convencionals i romàntics. Creus és un home que, proper a l'esperit d'avantguarda, es planteja la poesia com un repte creatiu.

La primera part del volum,Fruites del temps collides amb desgana, datada l'any 1975, respon a una aposta de Creus per una aproximació a l'amor i el desamor inspirada en una relectura d'Ausiàs March, del seu lirisme vehement, adoptant-te la musicalitat, però amb una mirada del tot contemporània. Hi llegim: «Somni d'amor, que has pres per fet real, / miratge antic, parany quotidià» i hi veiem confluir elCreusirònic de «T'odio, veus?, sempre amb tot l'amor meu» i el que ens commou a «És a la nit quan tots els fanals ploren / que torno sol portant el dia buit».

En canvi, aPoemes d'amat i d'amanti a7 cançons d'amor i tottrobem unRicard Creusd'un estil més desinhibidament modern, on experimenta amb el cicle i la reiteració alhora que ens ofereix un tast esplèndid de la seva manera de dir imatges amb paraules.

Notícies relacionades

Consol Vancells, directora general d’Enciclopèdia

Elon Musk i l’estètica nazi

En el darrer conjunt de poemes, que és el més recent, hi percebem

potser elCreusmés reflexiu, el que se'ns fa més proper, més personal, sense abandonar el somriure lúcid i sorneguer de l'home savi que conclou: «M'he d'esforçar / a tocar de peus a terra / per no perdre peu / del meu somni».