Valors de família

Després de la retòrica comuna delsfills de(«tenir un pare amb tant talent m'ha perjudicat», etcètera), queda un artista sol, o gairebé, en escena i uns quants anys per demostrar si val o no val. La paciència de la humanitat és limitada i a la cuneta es recargolen alguns embrions amb exquisit ADN (una salutació per a Julian Lennon). Fiction Plane, trio encapçalat per Joe Sumner, primogènit de Sting, no dissimula: el 2007 va sortir de gira mundial com a teloner de The Police. Però, de tornada al món real, es veu actuant en sales mitjanes que s'acaben quedant grans, com dimecres a La 2, d'Apolo.

Fiction Plane ha publicat tres discos des del 2003. Joe Sumner toca el baix i canta amb una tendència a l'esgarip que ens resulta vagament familiar. El grup és unpower triode textures netes en què els integrants s'esforcen per cobrir tots els plans sonors amb suor i dedicació, com si lluitessin amb un torn industrial. Rock-força de mínims instrumentals, que integra esbossos de reggae i estrofes histriòniques, i revela sediments de post-punk i post-grunge. La versió curta és que Fiction Plane sona com uns The Police rejovenits i dissenyats pel mànager de Nirvana. No és una calamitat de grup; algunes de les seves cançons són estimables, però tenen alguna cosa que et fa pensar on dimonis està amagada la càmera oculta.

Un paio bromista

El seu repertori és curt i el van esprémer en una hora i quart d'actuació basada en la seva tercera obra,Sparks, de la qual van interpretar gairebé totes les cançons. La imatge i la prestància de Joe Sumner eren a Sting el que Queco Novell al Zapatero dePolònia: el model de baix Fender, els aguts acriaturats, la literatura de baix rang («estic molt calent», entre altres confessions en castellà extretes de la guiaEuropa en 10 dies) i les gambades fins al capdamunt de l'equip de so, que gairebé es van saldar amb un cop de cap d'època i el consegüent ingrés hospitalari. Informat de l'actualitat sociopolítica, va clamar per «passeu-ho bé tot i la vaga».

Notícies relacionades

Mudhoney, tan malalts com abans

Stereo-Total llueix el seu ideari paneuropeista

Cançons comPush me aroundoIt's a lievan motivar els presents i van encoratjar tímids càntics. Altres, comHumanoidiPut on your shoes, desprenien trames obsessives de tall més afilat, entre uns Talking Heads de línia clara i uns The Fall dessossats. Però, fins i tot en els moments més frenètics, vells fantasmes sobrevolaven gràcilment la sala i et suggerien a l'orella que algú demanésSo lonelyoRoxanne.

Fiction Plane té alguna cosa de criatura desubicada. Hauria d'atraure el públic del rock alternatiu, però a la platea s'intuïen abundants fans de The Police que potser imaginaven com devia ser un recital seu en els primers temps. És una banda de clubs, però Sumner operava com si estigués en un estadi, demanant al públic que coregés tornades i piqués de mans amb els braços enlaire. És natural venint d'on ve. Però que no s'entretingui: el seu temps per demostrar per què li dediquem articles com aquest s'esgota: tic, tac, tic, tac.