Mudhoney, tan malalts com abans

Quan es parla de la cèlebre escena grunge de Seattle, altres se solen endur els grans llorers, però en realitat ells van ser dels primers i, a més, encara segueixen en acció. Mudhoney, banda brutal en la gran tradició del rock garatger del Pacífic Nord-oest, pot vanagloriar-se de seguir llançant discos meritoris com el recentThe lucky ones (2008) i fent concerts tan efectius com el de dimecres passat a Apolo, celebració punk en tota regla, amb el seupogo, el seu moshingi tota la resta; l'alegria (o el deliri) de viure.

Amb la seva tendència alriff troglodita, aquella psicodèlia pesada que no deixa pensar i les referències a la cultura porqueria, pocs dirien que Mark Arm (veu i guitarra rítmica) i Steve Turner (guitarra principal) són llicenciats en literatura anglesa i antropologia, respectivament, però ells són així. Un dels grups més divertits del grunge era (és) també un dels que compten amb més quantitat de neurones actives. I, de fet, potser radica aquí el secret de la seva supervivència.

Amb la tonteria, aquest grup amb nom de pel·lícula de Russ Meyer ja fa l'esgarrifosa quantitat de 22 anys que està fent soroll, això sense comptar els quatre anteriors en què Arm i Turner van formar part dels influents Green River. Van arrencar amb un repàs íntegre al seuepé de debut,Superfuzz bigmuff (1988), en el seu moment poc venut però avui considerat peça seminal del grunge. A l'altura d'In 'n' out of grace,el públic ja no es contenia en absolut i mirava d'enfilar-se dalt de l'escenari, donar cops al del costat sense fer-li mal (o sí) i, en definitiva, rescabalar-se de tota la brutícia emocional de la vida quotidiana.

Notícies relacionades

Damien Jurado: "Ser músic és com tenir una malaltia"

Valors de família

ASSALTS FEROTGES / Van seguir assalts sempre ferotges i guturals a temes comSuck you dry, Hard-on for war, Good enough o Inside job, deSince we'veu become translucent (2002), el seu retorn al segell que els va descobrir, Sub Pop, després d'un període sabàtic de tres discos en una multinacional. I no podia faltarTouch me I'm sick,el clàssic garatge convertit enTouch me I'm Dick ala pel·lículaSolters de Cameron Crowe. De l'últim disc van sonarThe open mind, contra el dogma religiós,Next time I get next to youoTales of terror.

Mudhoney poden oferir concerts de 30 minuts, però ahir van ser generosos i van fer fins i tot un bis. Per això els donem gràcies, encara que ells se serveixen sols en aquest aspecte. Al final, Arm va dir «gràcies» als seus teloners (els punks australians The Meanies), i va afegir, feliç i ballant: «Però, sobretot, gràcies a nosaltres».